Hi ha bars que són un quiosc de la solitud. Veritables santuaris on es mostren les ferides profundes de la vida, per això la història està tan plena de cicatrius. En les seves entranyes es passeja el fracàs i la frustració d’una espècie que ha perdut gairebé totes les batalles, per això segueixen recorrent a algun record d’aquella esplendor, ja llunyana, que els manté enganxats a l’esperança, com quan es juga a la loteria.
El bar és una regió inhòspita, refugi i sostre d’una gent que no en fa una del dret, que no dóna peu amb bola. Quan no hi ha una dona que t’espera, ja res importa. Darrere el taulell, ella, propietària o dependenta, és la mare d’aquests nàufrags. És la Wendy, artesania d’amor per a nens abandonats. Se l’escolten atents enmig del temporal. Amb gest seriós els recorda que les normes exigeixen no cridar ni faltar al personal, tot i que sap que per entendre’s són necessàries la frase forta i la paraula ruda; no hi ha més remei que alçar la veu. Quan arriben forasters es recupera la prudència i s’escodrinyen la posició amb mirada d’inspector, tensos, calculant la força.
En l’eterna borrasca assotada per onades que ho sacsegen tot, en coberta, que és el taulell còmplice, s’albiren grans bromeres entrant pels forats dels trancanells. Amb un brindis trenat en argot de borratxera, tots es serveixen com a cristians. Tot és tan, tan trontoll que en el ressò desenfrenat de la tenebra sinistrament dolça, els ulls encenen la nit encapotada. Aleshores els amarra d’una corda perquè no es despertin sols quan la terra es balanceja com un cistell. Elles llegeixen perfectament la taula dels mars més profunds.
Pescar en una marea contínua exigeix descansar només algunes hores, és lògic, els llops de mar no coneixen l’horari laboral. Al final torna aquest espai humà disponible i estranyament en calma.
Fiquem-nos endins i fem per entendre aquesta vida i aquest espai familiar que mai no s’atura, una fàbrica de balanceigs on es pesen les cares, un lloc que és una universitat de supervivència. Hi ha cops que es converteixen en fuets on gairebé no hi ha temps per trobar agafadors. Està dibuixat perfectament el fons, gairebé pam a pam, amb el camí que han de recórrer: totes les trampes en què han d’ensopegar.
Quan la Wendy no hi és, aquests homes semblen navegar en sepulcres, són com tombes flotants.
