Susana Pérez

Em declaro fan número u de Rosa Olucha. A hores d’ara, no crec que hi hagi ningú que no sàpiga qui és (escrit així: amb article determinant davant del cognom, perquè és com s’esmenta els grans). Quatre pinzellades per als despistats: fa un parell de setmanes es va viralitzar a Twitter un vídeo de l’actor i presentador Santi Millán cardant amb una dona que no és la seva parella. L’Olucha és la dona de Millán, protagonista involuntària d’aquesta història i qui ha sabut capgirar la trama per donar una lliçó a una Espanya hipòcrita, en el millor dels casos, o castrada, en el pitjor.

Després de la viralització del vídeo, moltes persones es van lamentar perquè van entendre que l’Olucha havia estat víctima de la infidelitat del seu marit. Però aquestes persones estaven equivocades, i així els hi va dir ella a través de les seves stories d’Instagram:

A todos los que me preguntáis “¿cómo estás?” o me decís cosas tipo “lo siento, tienes todo mi apoyo”, os comento: Yo estoy bien. Deberíais preguntaros cómo está él. Es él quien ha sufrido un ataque a su intimidad, que, por cierto, es delito. Su intimidad. Suya y de nadie más. No tenéis que sentir pena ni apoyar a nadie. Yo no soy una víctima y aquí no hay ni bandos ni propiedades. Ni él es mío ni yo soy suya”.

L’Olucha l’encerta quan enfoca el tema, no com una infidelitat –quin escàndol!–, sinó com el que és: un delicte. Un delicte contra la intimitat de l’actor i presentador Santi Millán tipificat al codi penal. I és tan delictiu difondre el vídeo pel seu caràcter íntim i privat com la seva redifusió, de manera que els milers d’usuaris que van participar en la propagació d’aquest contingut a través de repiular-lo a Twitter o de compartir-lo a WhatsApp són còmplices d’un delicte i podrien ser castigats, fins i tot, amb penes de presó.

Som una societat hipòcrita que prefereix lluir cornamenta abans que establir una relació fonamentada en la comunicació i l’honestedat

L’Olucha l’encerta quan recorda que ningú és propietat de ningú. La violència contra les dones continua vigent –tot i ocupar encara un espai petit als mitjans de comunicació– i està apuntalada a la “llei de la propietat”. Homes de qualsevol edat i classe social exerceixen la violència sobre les dones en nom de l’honor, el desig, la gelosia, la prepotència, la superioritat masculina o qualsevol altra bajanada. La llei de “la maté porque era mía”, com deia la cançó, és encara present.

L’Olucha l’encerta de nou quan ens demostra que hi ha molts tipus de família. I ens explica que la seva, per exemple, es fonamenta en la llibertat, el respecte i la tolerància. No totes les parelles tenen la fidelitat com a valor suprem. Ans al contrari, som una societat hipòcrita que, en general, prefereix lluir cornamenta abans que establir una relació fonamentada en la comunicació i l’honestedat.

Com a l’Olucha, em fa molta mandra veure que a hores d’ara el sexe consentit i privat continua causant escàndols. I encara em fa més mandra que, quan es fa públic, la majoria s’apiada de la dona. No deixa de ser curiós que ningú es compadís dels homes d’altres casos d’intimitat viral, com ara el de l’expolítica Olvido Hormigos o el de l’extreballadora d’Iveco. Per no parlar que les relacions que no es basen en la fidelitat no només no es comprenen, sinó que sovint són objecte de mofa. Tot això és un signe inconfusible que el patriarcat ens habita.