Plou sobre mullat. O, també, qui sembra vents recull tempestes. Fem una mica d’història. La Llei General de Sanitat del 25 d’abril de 1986, com a llei de bases i de coordinació general de la sanitat, no permetia la gestió per part d’empreses privades dels recursos públics sanitaris o sociosanitaris. Doncs bé, l’any 1997 es va aprovar la Llei 15/97, de Noves Formes de Gestió en el Sistema Nacional de Salut, que va obrir les portes a empreses privades per prestar serveis sanitaris mitjançant la concertació. A la pràctica, això va significar el desmantellament dels centres públics de gestió directa, ja que els diners anaven a parar a empreses privades.

L’any 2010, Artur Mas, com a president de la Generalitat, va nomenar el doctor Boi Ruiz, president de la patronal del sector sanitari concertat, com a conseller de Salut.

Durant aquest mandat, conegut com “el dels millors”, el descens de la partida sanitària va ser del 8,6%, i el conseller de Salut, Boi Ruiz, va ser l’artífex d’aquestes retallades i de l’externalització de serveis sanitaris. Com algú va dir, no en va provenia de l’especialitat de cirurgia.

Si fa no fa, el mateix va passar amb els serveis educatius públics. El Govern de la Generalitat va optar per afavorir els centres privats en detriment dels centres públics.

Amb aquests antecedents, més tard o més d’hora, el malestar del personal dedicat a l’ensenyament, la sanitat i altres serveis públics era més que previsible. La raó principal era l’abandonament i el desinterès de les administracions per aquests serveis fonamentals per a la població.

Si bé és cert que, mentre que a moltes comunitats autònomes les protestes no es van fer esperar (a Andalusia, a Madrid, etc.), a Catalunya les veus discrepants eren mínimes, quan les retallades practicades a Catalunya van servir de model per a molts altres territoris. Però tot té un límit.

Si fins ara les mostres de protesta eren minoritàries i descoordinades, malgrat l’esforç d’alguns que denunciaven dia sí i dia també el perill que corrien aquests serveis i l’esgotament dels treballadors i treballadores, com hem dit, tot té un límit.

No entrarem a explicar tots i cadascun dels motius de les vagues convocades, només assenyalarem que els ensenyants demanen augmentar la inversió en educació fins al 6% del PIB català, i el personal sanitari, que dels pressupostos destinats a la salut es dediqui un 25% a l’atenció primària, la ventafocs del sistema i alhora un dels pilars fonamentals del servei de salut.

Les retallades i externalitzacions van portar la salut i l’educació a una situació insostenible

Les retallades pressupostàries i les externalitzacions amb la mal anomenada col·laboració publicoprivada, una autèntica parasitació del que és públic en mans del lucre privat, estaven portant els serveis educatius i de salut a una situació insostenible, només salvada per la professionalitat del personal sanitari i educatiu.

El mateix que passava a les residències tant públiques com concertades. No ens cansarem de demanar que s’investigui el que va passar en molts d’aquests centres durant la pandèmia.

I va ser així com es van convocar vagues com a protesta per aquesta situació, per intentar trobar-hi una solució i posar fi a aquesta situació tan lamentable i vergonyosa.

Els passats dies 25 i 26 de gener, els carrers de Barcelona es van omplir de manifestants que reclamaven diàleg i solucions als greus problemes existents en el món educatiu i de la salut.

Com ja hem comentat altres vegades, mai s’havia vist que els estudiants comencessin l’escolaritat d’infantil i primària en mòduls, o millor dit, en barracons, i acabessin els estudis en aquests mateixos barracons provisionals.

Com tampoc mai s’havia hagut d’esperar tant per ser visitat pel metge de capçalera o ser operat.

O la manca de personal en tots els serveis, cosa que obligava a fer jornades maratonianes als pocs professionals destinats a la majoria dels centres, ja fossin educatius o de salut.

No cal insistir ni ressaltar la importància i la necessitat que tenim tota la ciutadania d’aquests serveis essencials per a les nostres vides. Per això, els dies de vaga, i sent conscients que aquests professionals ho han donat tot i no han rebut res, van ser moltes les organitzacions i moviments socials que van acompanyar-los pels carrers de Barcelona i altres ciutats, reclamant unes condicions laborals més dignes i l’augment urgent de la inversió tant en plantilles com en instal·lacions i equipaments.

A Badalona, el 26 de gener, els integrants de la Marea Pensionista, acompanyats de més d’un centenar de persones, es van concentrar a les onze del matí, com cada dijous, a la plaça de la Vila i, poc després, es van traslladar a la plaça Soler Amigó, situada al costat de l’Hospital Municipal, per denunciar les retallades en sanitat i educació, la pèrdua de llits hospitalaris i centres educatius i la precarització dels contractes del personal sanitari i educatiu.

Com diu un bon amic, lluitar contra les injustícies és educatiu i saludable, si es vol evitar que la situació sigui irreversible.