Són moltes les veus que qüestionen el model de funcionament de les residències actuals, així com la seva gestió, ja que no es pot negar ni ocultar les múltiples i estremidores situacions viscudes en moltes d’elles durant aquests mesos que portem de pandèmia.

És evident que, com a conseqüència dels canvis demogràfics i socials, aquests equipaments sociosanitaris han tingut durant els últims anys una major demanda de persones amb distintes patologies i que necessiten una atenció integral i serveis continuats de caràcter personal en funció de la situació de dependència de cada una.

Davant d’aquesta situació, no és d’estranyar l’aparició i el creixement d’una oferta privada considerable de residències de gent gran en aquests últims temps, ja que la insuficiència de l’oferta pública a causa de la manca de voluntat política dels que tenen la responsabilitat, les competències i els recursos és més que manifesta.

Com tampoc podem ignorar que l’actual model està esgotat i que la seva mercantilització l’ha fet encara més ineficaç per a les persones grans. Només ha servit perquè les multinacionals i els fons d’inversió hagin aprofitat la situació per fer grans negocis i incrementar els seus escandalosos beneficis a costa de la salut de la gent gran.

No s’entén com a Catalunya només el 18% de les residències són públiques, convertint la cura i la salut de la gent gran en un negoci en mans privades, tot el contrari que passa a molts països europeus, com per exemple Suècia, que amb una població una mica superior a la de Catalunya té totes les residències públiques.

Un dels pioners en les retallades i privatitzacions dels serveis públics va ser el govern d’Artur Mas. Més de 4.500 milions d’euros que els posteriors governs de la dreta catalana no han revertit. Hem de reconèixer que els pressuposts d’aquest 2020 van suposar un avanç per revertir la situació, però són encara clarament insuficients per fer front a les necessitats actuals i recuperar tot el que s’ha perdut. En el cas de les residències, el 2016, de 57.000 places existents només 5.000 (el 8,77%) eren gestionades directament per la Generalitat. A Badalona només tres residències són gestionades per la Generalitat, una xifra clarament insuficient per a una potencial demanda de més de 40.000 persones majors de 65 anys.

No podem oblidar que les residències són llocs d’allotjament que faciliten espais de convivència i afavoreixen el desenvolupament de les relacions socials, garantint els drets i el respecte als valors individuals.

Per això, els governs han d’assumir la seva responsabilitat i, amb independència de les obligacions familiars, “en promouran el benestar mitjançant un sistema de Serveis Socials que atendran els problemes específics de salut, habitatge, cultura i lleure (article 50 de la Constitució espanyola)”, ja que “les persones grans tenen dret a viure amb dignitat (article 18 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya)”.

No entrarem a barallar-nos amb el ball de xifres de contagiats i morts a les residències catalanes –a Badalona l’alcalde ha manifestat que és millor no fer públic el que passa a les residències–, però és evident que, en molts casos, la manca de recursos humans i també materials són la causa de moltes morts possiblement evitables, com denuncien molts dels familiars dels avis morts.

Per això és urgent acordar un Pacte Nacional per un nou model de gestió i de serveis de les residències i elaborar un pla de construcció de noves residències públiques per atendre la demanda i les necessitats de la gent gran i de la societat en general. Un model basat en l’atenció a les persones grans, vetllant pel respecte a la dignitat.

S’han de construir més residències públiques i s’ha de canviar el model. Com s’ha dit aquests últims dies, l’esperança més gran de vida i la pèrdua de les velles estructures de suport familiar requereixen reformular-ne el funcionament i la seva gestió.