Fa temps vaig estar sis mesos treballant a Finlàndia. Al cap d’un any d’haver tornat, vaig rebre una carta de la Seguretat Social d’aquell país en la qual m’explicaven que de la quantitat cotitzada per la meva feina hi havia un percentatge destinat a l’atenció social que anava a fons perdut i una altra part destinada a la jubilació. Seguidament, especificaven l’import d’aquesta darrera.
Aleshores em demanaven si pensava tornar a anar-hi a treballar ja que, en cas afirmatiu, anirien acumulant les quantitats cotitzades per capitalitzar la pensió que em pagarien el dia de demà. Si no era així, em demanaven un número de compte per reintegrar- me la quantitat indicada que em corresponia. Una quantitat que em van ingressar.
Explico això perquè la senyora Alicia Sánchez-Camacho i la seva horda de profetes apocalíptics entenguin que les pensions no són una concessió que arbitràriament concedeix el govern de torn, sinó un dret adquirit del qual n’ha de respondre el dipositari.
Tant se val si és d’un altre país ja que la jubilació també es cobra de l’estranger. Siguem independents o no, fer-se càrrec de les pensions dels jubilats catalans és un deure de l’Estat que, al seu dia, va ingressar les cotitzacions corresponents. Així s’entén als països civilitzats.
Antoni Mas, Centre
