El Covid-19 ha vingut per dir-nos unes quantes coses. Moltes. La primera, que per garantir la seguretat humana de res serveix la militarització de la vida ni la cursa armamentista. Que durant segles hem posat la seguretat en les mans equivocades, i ja va sent hora que les prioritats de dedicació dels pressupostos públics, i de la saviesa científica dels humans, estiguin al servei de la vida. Ras i curt, que cal invertir en les autèntiques infraestructures de seguretat, que són, principalment, sistemes sanitaris públics sòlids i ben dotats, per al dia a dia i per a les contingències. I que les armes realment útils no són els fusells i les bombes sinó eines com la prevenció, els drets per a una vida saludable, els respiradors i la investigació contra malalties. Que en comptes de tancs necessitem UCIs i en comptes de soldats entrenats i armats per a guerres mortíferes, més personal sanitari, correctament dotat, per al salvament de vides. Per això frapa tant aquesta insistència d’alguns alcaldes, entre ells Álex Pastor a Badalona, per fer campanya publicitària de l’exèrcit. Ara és hora de treballar, no de posar per a la foto.
La segona cosa que ens ha vingut a dir el Covid-19 és que s’ha acabat això que les cures per al sosteniment de la vida no ocupin el lloc primordial que els toca, que estiguin invisibilitzades, poc valorades, precaritzades i menystingudes. Des de l’ecofeminisme ja fa molts anys que es denuncia i reclama, i el feminisme combatiu dels darrers anys es mobilitza a tot el món per reivindicar-ho. Però ha calgut la tragèdia del Covid-19 per viure’n una demostració pràctica. Cruel i molt dolorosa. Però alliçonadora: de sobte han quedat al descobert quines són les feines més essencials i que ens proveeixen del més bàsic per viure. De sobte la realitat de la dependència d’unes persones vers les altres ha ocupat un dels llocs més rellevants a la cadena de les preocupacions. Les criatures, la gent gran, les persones malaltes, les persones amb diversitats funcionals i intel·lectuals… Tothom té algú a prop que necessita una altra persona per poder sobreviure. El tancament de llars d’infants i d’escoles coincidint amb la protecció de les persones majors de 65 anys ha posat al descobert un sistema econòmic i social que viu d’esquena a la criança i al suport a la infància i adolescència. I en conjunt, el Covid-19 ha mostrat totes les debilitats de la nostra organització social i econòmica per fer front a la cura de la vida des del naixement fins a l’envelliment. En el cas de Badalona les debilitats exposades a l’intempèrie parlen dels dèficits estructurals principalment en l’atenció a persones grans, dependents i vulnerables econòmicament. Encara avui no s’ha reaccionat suficientment a l’emergència.
Per garantir la seguretat humana de res serveix la militarització de la vida ni la cursa armamentista
També oficis menys valorats han passat a ser de prioritat absoluta. A part dels sanitaris, l’alimentació i la neteja han pujat al rànquing del més preuat. Centrant-nos en la neteja, sobta que l’ànsia propagandística de l’exèrcit, davant l’evidència de la seva inutilitat com a ens per a la salvaguarda de la vida, s’estigui intentant fer lloc dins la feina de netejar.
Netejar. Neteja com a higiene dels nostres cossos, dels nostres hàbitats i dels nostres espais comuns. Neteja per desinfectar i aturar la cadena de transmissió. Neteja que puja al primer lloc de l’ordre de prioritats, quan fins ara estava a l’últim. Milers de treballadores de la neteja amb sous precaris, o dins l’economia submergida, sense dret a prestacions, milers d’auxiliars i cuidadores a residències per fer la higiene de persones malaltes o dependents, amb les pitjors condicions laborals del sector, i milers de treballadores per mantenir nets els equipaments, sanitaris, hostelers, educatius, o l’espai públic. Fa pocs dies l’Encarna, una treballadora que escombrava el carrer i buidava papereres, rebia aplaudiments d’heroïna. La seva feina és dura i fins ara no existia tanta consciència de com d’important és. Ja fa anys que el moviment de les Kellys ha posat en evidència que tot el sistema turístic que compta amb preus competitius per a la indústria hotelera se sustenta en un sistema d’explotació de la baula de la cadena més essencial: la neteja de les habitacions. Ara són de les primeres que han quedat sense feina. No acabaríem, la lliçó del Covid-19 és clara, aquests oficis són primordials per al sosteniment de la vida, de la salut i de qualsevol activitat econòmica. No poden ser els més desvalorats i mal pagats, no ens podem permetre precaritzar-los.
De sobte han quedat al descobert quines són les feines més essencials i que ens proveeixen del més bàsic per viure
Lliçons que han de fer canviar el sistema econòmic i social, que han de capgirar l’ordre mundial, les estructures de poder i de desigualtats humanes. I aquí des dels municipis, des de la proximitat de la política a peu de carrer, hi tenim molt a dir i a fer.
De moment, deu dies després de decretar-se l’estat d’alarma, Badalona encara no té resolt ni la protecció de tot el personal dedicat a cures i a neteja ni el proveïment alimentari a les persones que han quedat sense cap recurs. En això fem pinya amb les xarxes de solidaritat i des d’una oposició responsable, però al govern li cal accelerar les solucions.
