El cel està força il·luminat, és un bonic dia de primavera. Com cada dia, escolto la tertúlia de la ràdio local. El debat es va desenvolupant amb normalitat fins que algú diu: “La política és un teatre, i la mentida i la ficció formen part de la representació política”. Escolto com la resta de tertulians confirmen també aquesta argumentació. Em quedo perplexa i el somriure em cau dels llavis.
Soc conscient que vivim temps on el passat té poca rellevància, però com podem passar per alt que la paraula “veritat”, derivada del llatí veritas, ha estat un dels grans temes de la filosofia i una peça clau en qualsevol discurs polític?
Si entenem per veritat la concòrdia que existeix entre allò que es diu, allò que es pensa i allò que es creu, veiem que un dels principals fets que donen valor a una persona és dir la veritat.
Se m’apareix la paraula veritat quan penso que Sòcrates, el filòsof grec, va intentar donar valor i dignitat a l’ésser humà. Va ser ell qui va ajudar a aconseguir que els éssers humans extraguéssim la veritat que portem a dins; tota una vida consagrada a cercar la veritat en la vida de cadascú i en la societat en què vivia.
Així, inculcava als seus alumnes que els valors humans no estan relacionats amb la riquesa, amb el poder, amb la força física o l’èxit, sinó amb els valors de l’ànima, que són els que ens proporcionen el coneixement d’allò que és bo o dolent.
Anys més tard, Plató, deixeble de Sòcrates, assenyalava que la veritat és un ideal a aconseguir juntament amb la bellesa i el bé.
És clar que totes aquelles idees socràtiques han anat transformant-se al llarg del temps, però la democràcia en què van pensar els atenesos del període clàssic estava basada en el diàleg d’aquells que cerquen la veritat.
És, doncs, fonamental que en democràcia la veritat sigui rellevant, perquè aquells que fan del relativisme i de l’escepticisme el seu règim civil resulten devastadors per al bon govern de la polis.
Al llarg de la història política, un dels personatges més coneguts i consagrats ha estat Maquiavel, a través del seu llibre El príncep.
Hi ha un documental en castellà titulat El principe de Maquiavelo, on es narra com Maquiavel separa la moral de la política, considerant que la vida política constitueix una esfera especial on és incompatible la moralitat amb la responsabilitat política.
Però, afortunadament, hi va haver altres formes d’entendre la veritat política, com la preocupació pel bé comú d’Aristòtil.
Segons les seves paraules, “el bé és certament desitjable quan interessa a un sol individu, però es revesteix d’un caràcter més bell i més diví quan interessa a un poble i a un estat sencer”. Perquè, tal com defensava, només en una comunitat feliç serà possible aconseguir la felicitat de tots els seus ciutadans.
I em pregunto: som feliços a les nostres polis actuals?
Vivim envoltats de molts núvols de fum i, en aquests temps on tot passa tan de pressa, s’ha aconseguit ficar a la mateixa balança la veritat i la mentida, devaluant el valor ètic-moral de la primera. És per això, que el meu ideal seria que els polítics no fessin de la mentida la seva eina de treball.
Un dia vaig sentir algú que deia que la mentida et pot portar lluny, però que un cop es descobreix no hi ha camí de tornada. Mentir té el seu cost, i més en democràcia.
Mentir no està bé i els ciutadans i ciutadanes no podem acceptar que la política sigui un “teatrillo” de fal·làcies i ambigüitats, com donaven per fet els tertulians d’aquell debat radiofònic de
