Com cada tarda, l’avi se’n va anar cap al centre social per veure el seu amic i jugar l’habitual partida d’escacs. Però el seu amic no va arribar. Van passar els dies i el seu amic no va tornar. Un dia es va assabentar que el seu amic no tornaria mai més. Aleshores va guardar les peces i va marxar cap a casa arrossegant el pes de la soledat i de l’acomiadament.
La soledat, el rostre amarg de l’envelliment, és un problema cada vegada més freqüent a la nostra societat. Vivim en blocs de pisos grans on les persones cada vegada estem més allunyades. Segons un estudi de la Diputació de Barcelona, un 15% de les persones grans viuen soles. Potser és aquest fet el que faci que moltes persones grans vagin sovint al metge i cerquin la possibilitat de poder parlar amb algú. Algú altre amb qui poder relacionar-se.
La solitud en les persones grans pot produir malalties, sentiments d’hostilitat, ressentiment, tristesa, ansietat… Fins i tot pot arribar a perjudicar la cognició, l’emoció, el comportament i incrementar les possibilitats de mortalitat i dependència. Per això, és important que les persones grans portin una vida social activa, que els doti d’una vida saludable i els permeti ser més independents. Una existència activa que els redueixi el sentiment de soledat i els possibiliti fomentar la socialització i gaudir d’amics.
Serà necessari, en un futur immediat, que les polítiques públiques es comprometin a fer de l’acció cívica un objectiu essencial de les futures ciutats, accentuant la importància de les entitats de caire social en la vertebració dels barris, ciutats i pobles amb activitats adequades i permanents. Però sobretot, enfortint el teixit associatiu i social: les associacions de veïns, els casals d’avis, els esplais, els centres cívics, les biblioteques… Reforçar els lligams socials, aprofundir en ciutats inclusives i cooperatives amb sistemes de detecció precoç davant els casos de soledat. En definitiva, redissenyar el teixit social per tal que respongui des de la solidaritat, l’estimació i la companyia les necessitats que els nostres avis es mereixen.
Avui que fa solet, l’avi ha decidit tornar al centre social. Els seus passos són lents. L’esquena encorbada pel dolor que acumulen els anys. La mirada perduda desgranant records del passat. Sap que no camina sol, ella l’acompanya. Es diu Soledat.
