Paradoxalment un barri que ha rebut ajuts institucionals de tots tipus i de totes les envergadures com han estat; els programes europeus Urban, les iniciatives de la llei de barris, els plans de desenvolupament local, el pla d’entorn, i el pla català de l’esport, mostra unes febleses estructurals i uns nivells de conflicte i malestar social que han servit a determinats partits polítics de la ciutat a utilitzar-lo com a aparador de com no es té que administrar o intervenir en un territori. Fa menys d’un mes l’anterior secretari per l’ immigració a Catalunya, el Sr.Oriol Amorós, va anunciar un altre inversió considerable de di­ners pel mateix barri i pels mateixos problemes de sempre. Però com amb tants diners i recursos invertits el barri de la Salut aquest ha continuat degradant-se ?

Els problemes actuals d’aquest barri es remunten als seus orígens, com a conseqüència del barraquisme que va instal·lar-se, envoltat d’una manca de condicions de vida apropiades, i la posterior transferència del barraquisme horitzontal al vertical. L’especulació Inmobiliària va estendre un caos urbanístic, caracteritzat per la precarietat i la insalubritat de les construccions, i la manca d’equipaments bàsics. En tot això, la condició d’immigrants i els conflictes que es van generar amb la societat d’acollida, per les diferències culturals i econòmiques van acabar de teixir el substrat actual.

Semblava impossible que el barri es degradés més, però la insalubritat mantinguda durant dècades, la pèrdua de les xarxes socials de proximitat, l’envelliment i la degradació continua del barri, la encara existent manca d’equipament socials, i la arribada massiva de persones amb més precarietat econòmica, van acabar de consolidar un paisatge urbà, del que mai hauria de ser un barri de la tercera ciutat catalana.

A posteriori, i a partir de ben entrats els anys 90, va començar el desplegament de programes, diners i professionals. El cas és que, sense aquestes intervencions el barri i la població que acull estarien encara pitjor, però també és cert que algunes d’aquestes intervencions no han estat molt encertades i d’altres fins i tot han estat pèssimament articulades. Com a possibles causes del fracàs d’aquests programes podríem senyalar com a més destacades les següents; implementació dels programes supeditats a paràmetres de justificació administrativa i a processos burocràtics que feien inoperant la rea­lització dels projectes; intervencions directives des dels tècnics municipals de la zona, menyspreant el potencial de la societat civil; establiment de polítiques paral·leles i en ocasions contradictòries amb els programes municipals; tracte de clientelisme polític i manca de fermesa política per desenvolupar determinades intervencions, però sobre tot; manca de capacitat per obligar-se a treballar entre l’administració i la societat civil, a partir dels millors arguments, i no de la pressió de la majoria o de qui ostenta el poder.

Queda molta tasca a fer en el barri de la Salut, per què aquest barri tingui la dignitat que es mereix, però dubtosament això podrà ser a cop d’inventar programes i actuacions que no plantegin una intervenció integral i permanent en el temps. Les administracions públiques han d’anar de la mà amb la societat civil, treballant de forma horitzontal i sense sentir-se pressionats per aquells que lluny d’estimar-se el barri intenten incendiar-lo pel seu profit. Del contrari, si per a problemes vell apliquem formules velles, potser que a La Salut s’esperi eternament a Godot.

Salva Periago