Ca l’Arnús és un parc, una gran rosa i un regal per a tots els badalonins. Però, com bé se sap, totes les roses tenen espines i abelles disposades a picar quan menys t’ho esperes.
En aquests moments estem rebent les conseqüències d’aquells pactes que, en el seu moment, l’Ajuntament (aleshores encapçalat per Maite Arqué) va tancar per retenir el Parc de Ca l’Arnús. Aleshores ens crèiem que havíem aconseguit que el parc fos intocable, que fos un lloc sagrat. Però l’especulació econòmica segueix assetjant tot el patrimoni que creiem intocable.
De mica en mica veiem com el parc es va reduint substancialment en els seus metres públics de verd: l’escola Lola Anglada, l’Institut la Riera i l’escola Artur Martorell hi han tingut quelcom a veure. D’altra banda, sembla que el parc comença a ser una molèstia en el dia a dia dels nous veïns dels altíssims (massa i tot) edificis que ocupen el lloc on hi havia el camp del Badalona. Demanen fumigar el llac romàntic del Parc de Ca l’Arnús. En aquest sentit, fa anys, hom anhelava que aquella zona s’utilitzés per ampliar Ca l’Arnús – Can Solei. Però evidentment no va poder ser, ja que aquella zona va ser moneda de canvi per a la família Arnús.
Per arrodonir-ho cal mencionar que existeix un projecte per modificar l’entrada de Ca l’Arnús al pas de Sant Bru. Mentrestant, la FAVB i els veïns segueixen treballant en aquesta batalla atàvica per trobar una solució.
Per més inri, si comparéssim el projecte del centre de convencions (en l’època de Joan Blanch) amb l’actual situació de Ca l’Arnús és probable que no hi trobaríem gaires diferències.
Efectivament, Badalona ens està quedant petita i ja no sabem on col·locar-hi equipaments d’interès general. És el preu que hem de pagar per ser (ara sí) la quarta ciutat en nombre d’habitants.
