Àlex Montornès

La crisi financera, social i econòmica de 2008 va tenir un efecte devastador del qual, avui dia, encara no ens n’hem recuperat. A títol d’exemple, l’any 2013 Badalona va assolir el seu màxim històric d’atur amb unes 24.000 persones aturades. Hem trigat prop d’una dècada a baixar la barrera de les 13.000 persones. Una dada que es troba molt lluny de l’atur de fa 15 anys, que oscil·lava entorn de les 5.000 persones.

En paral·lel, a conseqüència de la fi de la bombolla immobiliària i l’alentiment de l’economia, un gran nombre d’habitatges buits van acabar en mans de bancs i, posteriorment, de fons d’inversió o grans tenidors. Badalona té prop de 9.000 pisos buits, esdevenint la cinquena ciutat del país amb més habitatges sense ús.

Davant d’aquesta situació, les institucions no han donat la resposta necessària. L’any 2018, l’Institut Cerdà publicava un estudi on estimava que 230.000 famílies a Catalunya necessiten potencialment accedir a un habitatge social. Una dada que contrasta amb els 37.800 habitatges socials disponibles a març de 2022 a Catalunya (segons l’Agència de l’Habitatge). Una problemàtica a Badalona, a Catalunya i arreu de l’Estat per una falta de model d’accés a l’habitatge que altres països, com Dinamarca, sí que han desenvolupat durant dècades.

Per tant, si es redueixen els ingressos de les famílies per falta de feina, si pugen els preus dels habitatges (venda o lloguer) per la falta d’oferta i si les administracions no poden garantir l’accés a l’habitatge social, tenim els elements necessaris perquè es produeixi l’ocupació, perquè entenc que tots convindrem que cap família ha de dormir al carrer.

Certa dreta i l’extrema dreta hi han respost criminalitzant la pobresa i amb propostes populistes que no resolen l’origen del problema, que és econòmic i social, no criminal. Si hi sumem els mitjans de comunicació afins que han difós fake news, tenim els ingredients necessaris per a una creixent preocupació –comprensible– entre molt del nostre veïnat. Però la realitat és tossuda i, malgrat l’actitud d’en Xavier García Albiol enfront de l’ocupació, Badalona va experimentar un creixement de les ocupacions durant el govern del Partit Popular. Per moltes solucions màgiques i xèrifs que apareguin, no podem oblidar que no es pot actuar sense la denúncia del propietari. Els mateixos que enarboren la bandera antiocupació a Badalona són els qui, amb la seva majoria absoluta a Madrid, van reduir les penes per l’ocupació.

No comparteixo fer de la policia la punta de llança per resoldre el fenomen de l’ocupació

Això no allibera l’esquerra de fer autocrítica. La major part de les ocupacions no són conflictives, les dades ho demostren. Passen desapercebudes, sobretot per interès de les mateixes famílies.

Per contra, les ocupacions conflictives són minoritàries. Però precisament generen un impacte negatiu a l’entorn i cap als veïns que les pateixen. Sovint van associades a sorolls, incivisme, deteriorament urbà o activitats econòmiques il·lícites. En aquests casos no podem tenir complexos a l’hora d’actuar. Cal disposar d’eines per respondre de forma contundent a ocupacions com la de la nau del carrer de la Tècnica a Montigalà, on es feien festes il·legals, o la màfia del bloc de pisos del carrer Anna Tugas. No ser capaços de donar una resposta quan els veïns pateixen aquests problemes acaba fent que escoltin aquells que ofereixen solucions simplistes i dona ales a grups violents que ofereixen als propietaris l’alliberament de l’ocupació amb mètodes totalment il·legals.

La gestió del fenomen de l’ocupació és complexa i cal una feina transversal entre actors molt diversos: les administracions –siguin locals, nacional o estatal–, els Parlaments, els cossos de seguretat, la societat civil –a través de les associacions de veïns, les plataformes en defensa de l’habitatge i les entitats del tercer sector–, la justícia, els propietaris –públics, particulars, bancs i grans tenidors– i les empreses de subministraments bàsics com l’electricitat, l’aigua i el gas.

Els cossos de seguretat hi han de tenir un paper. Però no comparteixo fer de la policia la punta de llança per resoldre el fenomen de l’ocupació. Fer servir la repressió per resoldre l’ocupació pot funcionar en un moment determinat per guanyar vots, però no resol la problemàtica i té un cost elevat. Ens hipoteca criminalitzant la pobresa i trencant la cohesió social.

Cal que treballem polítiques en favor de l’habitatge: incentivant/penalitzant els grans tenidors perquè alliberin el parc d’habitatges buits, legislant per incidir en el preu del lloguer (sense un Tribunal Constitucional que ho bloquegi), incidint sobre els infrahabitatges, etc. I, al mateix temps, treballant per fer créixer el parc d’habitatge públic per fer front a les necessitats de la nostra ciutadania.

Però per a mi encara hi ha un element més rellevant. Hem de transformar el nostre teixit econòmic. Impulsar sectors estratègics. Formar i especialitzar la nostra ciutadania amb el foment de la formació professional. Hem de contribuir a crear llocs de feina de qualitat, llocs de feina amb sous dignes perquè les nostres famílies puguin pagar una hipoteca o un lloguer i cobrir la resta de les necessitats. En definitiva, viure en lloc de sobreviure. Hem de generar oportunitats.