La tramitació per mitjà d’urgència de la “Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI”, i les successives peticions del PSOE per ampliar els terminis en la tramitació d’esmenes, han posat d’actualitat un debat que s’ha anat polaritzant molt. En primer lloc, cal distingir entre els aspectes laterals –em refereixo a la pugna per l’hegemonia dins del moviment feminista i pels espais electorals que han condicionat les polèmiques– del debat central i conceptual centrat en el projecte de llei. En aquest article parlo d’aquest segon aspecte.
La Llei 3/2007 aprovada durant el govern de Zapatero va suposar un gran avenç, en la mesura que va reconèixer el dret a la transició de gènere i al canvi de nom en el registre –només per als adults-, però obligava a un procés de transició amb intervenció de professionals de la salut, metges, psiquiatres i psicòlegs, que ho avalessin. Amb aquest criteri, es considerava que les persones que desitjaven transicionar havien de comptar amb l’acompanyament i el beneplàcit d’aquests professionals. Per part seva, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el juny del 2018, va treure la “incongruència de gènere” (transsexualitat) de la classificació de les malalties mentals i la va passar a considerar una manca d’adequació del cos al gènere sentit. Aquesta decisió de l’OMS va ser interpretada pels i les afectades com una normalització de les seves vides, com ja ho va ser la despatologització de l’homosexualitat el 1990. Ja al final del seu mandat, el mateix Rodríguez Zapatero reconeixia la necessitat de modificar la llei en aquest sentit.
Així doncs, el cos central de l’actual proposta de llei pretén adaptar-se al criteri de l’OMS, deixant en mans dels seus protagonistes la decisió sobre la seva transició, cosa que s’ha anomenat “l’autodeterminació de gènere”. Tot i això, el projecte arrossega una sèrie de problemes que detallo a continuació.
El primer és de caràcter procedimental i de fonament jurídic i està relacionat amb la proposta sobre el procediment registral per al canvi de sexe i nom. Resulta paradoxal que se sol·liciti més documentació per registrar-se al padró municipal que per fer el canvi de nom i gènere al registre civil. Una de les esmenes del PSOE va en aquest sentit, quan proposen la intervenció del Jutjat de Primera Instància en els casos de reversió, acompanyada dels mitjans de prova que es vulgui utilitzar.
Estem davant una llei que cerca protegir drets i abordar les limitacions de l’aprovada el 2007
El segon està relacionat amb la despatologització. Per a un determinat sector del feminisme, el reconeixement de la condició de transsexual ha d’estar acreditat per la realització d’una teràpia psicològica i un informe mèdic d’una persona col·legiada en psicologia o medecina en el procés de transició. Aquest és el contingut de l’esmena novena presentada per l’Aliança de Grups Feministes Contra l’Esborrat de les Dones. Aquesta posició suggereix mantenir les propostes de la Llei de 2007 i el caràcter patològic de la transsexualitat. No sembla que dins del moviment feminista hi hagi perspectives d’acord sobre aquesta qüestió, si més no, a curt termini, però el cert és que tant Unides Podem com el PSOE estan disposats a mantenir-se ferms en la proposta i mantenen la defensa del dret a l’autodeterminació de gènere, tal com contempla el projecte de llei presentat pel govern. Comparteixo en aquest sentit la posició de Miquel Missé, sociòleg i activista trans, que diu: “No hi ha res biològic ni psicològic en el fet de ser trans, aquesta realitat té a veure amb una cultura vinculada a uns rols potents i determinants del gènere que porten a determinades persones a no encaixar en la identitat de gènere assignada”.
Finalment, la proposta de llei preveu incloure els menors entre 12 i 16 anys a l’autodeterminació de gènere, amb aval judicial entre els 12 i els 14 i amb autorització parental dels 14 als 16. En aquest aspecte, en bona mesura, el debat està representat de forma directa per les diferents posicions que mantenen les associacions de pares i mares Chrysallis i Amanda. La primera posa l’accent en la disfòria apareguda fins i tot en nens molt petits i prioritza el tractament mèdic, mentre que la segona el posa en el necessari acompanyament dels infants i adolescents, en un procés que permeti madurar i dirimir en quina mesura l’opció de la transsexualitat és una opció ferma, o en quina mesura són símptomes d’altres coses. Evidentment, si els rols de gènere fossin més flexibles, intercanviables i assumits així socialment, els menors no es trobarien tan pressionats a voler transicionar per ser acceptats socialment amb normalitat. Des del punt de vista de la llei, cal veure si s’amplien les garanties jurídiques als adolescents d’entre 14 i 16 anys.
Estem, en qualsevol dels casos, davant una llei que cerca protegir drets i abordar les limitacions que va imposar la llei aprovada el 2007.
