Enceto la meva participació mensual a enlíniabadalona felicitant la publicació i tractant un tema en el que la seva línia editorial demostra estar-hi ben compromesa: la cohesió, i en concret la cohesió de Badalona. Avui, però, una mirada al pensament global que es concreta en l’acció local.

Cada cop estic més d’acord en allò de que “cal conèixer el passat per entendre el present i per preveure/modificar el futur” i sé que aquesta mirada històrica sobre la realitat que vivim a nivell global i a nivell local és la única que ens permet incidir intencionadament sobre el futur, aprendre dels errors, i no repetir processos que ja sabem on porten. I ens permet inventar.

Parlant de la nova immigració, – conseqüència local del moviment migratori mundial que en les darreres dècades ha portat un alt increment de persones extracomunitàries a la Comunitat Europea, analitzant com ha funcionat el tema de la cohesió (que no és sinònim literal d’integració, encara que per a molts signifiqui el mateix) als països que ens superen en anys d’experiència, ens ha permès jugar amb avantatge a l’hora de decidir quina és la societat catalana que volem per ara i per al futur, i quina és la millor política per aconseguir-ho. Les dues mirades , sobre el propi procés migratori que va viure Catalunya des de meitats del segle XX, i sobre el procés viscut per estats europeus com França, Anglaterra o Holanda, ha fet tirar endavant un model de cohesió que porta marca pròpia, perquè busca superar els handicaps dels existents.Tots els models busquen assegurar una bona convivència i l’arrelament al país on es viu. Fent un paral·lelisme entre la cohesió i l’urbanisme d’una ciutat, on la plaça pública simbolitza tot allò que és compartit, el model català proposa un equilibri entre l’espai privat(respectar i posar en valor la pluralitat) i l’espai públic (necessitat de compartir llengua, drets i deures, referents comuns…) Entre un model anglosaxó de guetos que tenen la seva pròpia plaça pública i configuren una societat “pintada a topos” (es respecta la diversitat però les diferents comunitats interactuen poc o gens entre elles i amb la població del país), i el model d’assimilacionisme francès d’una única i gran plaça pública que no deixa gairebé espai a la diversitat (s’imposa una única cultura i no es posa en valor el bagatge diferencial) , la proposta catalana busca un equilibri on el respecte per la cultura pròpia i diversa ha de sumar i compatibilitzar amb l’existència d’uns valors i referents comuns amb la societat d’acollida. Es tracta bàsicament de tenir l’oportunitat de sumar identitats, identificacions i pertinences: no s’ha de renunciar a la pertinença d’origen per adquirir-ne una de nova, però s’ha de conèixer necessàriament la nova societat d’on ja se’n forma part per poder-se identificar amb ella.

La conseqüència principal i més visible d’això és la no segregació per origen de la població alhora de rebre els serveis bàsics o crear entorns de socialització, i la promoció d’espais de participació i convivència plural. Una altra conseqüència és la promoció de la llengua catalana com a llengua comuna, lligada a la cohesió, i a la igualtat d’oportunitats. La immersió lingüística va ser una gran decisió en aquest sentit (no separar l’escolaritat per llengua d’origen) i la Llei d’acollida aprovada pel Parlament recentment preveu millores per fer accessible la llengua a les persones que arribin al país. Una altra conseqüència d’aquest model és considerar a totes les persones ciutadanes i ciutadans lliures, i no posar la seva procedència per davant de la seva consideració de ciutadania. És estar oberts a l’enriquiment que aporta sempre la diversitat, i no caure ni en paternalismes ni en criminalitzacions.

Ma Dolors Sabater Puig

Portaveu ‘Badalona Som Tots’