Així com Charles-Pierre Baudelaire, “el poeta maleït”, va veure en la multitud i en el soroll urbà l’empremta tangible d’una modernitat que penetrava en tots els estrats de l’existència, els signes de l’empremta digital assalten avui al caminant per totes bandes. Ciclistes lliurant menjars encarregats en línia, edificis centrals buits dels seus habitants reemplaçats per okupes, transeünts i automobilistes que confien en una aplicació GPS la cura de guiar-los en les complicades rutes per la xarxa badalonina de carrers, etc. A més del canvi notori en les nostres experiències urbanes, hi ha la metamorfosi silenciosa dels fluxos invisibles que estructuren les ciutats. El que es juga tranquil·lament no és una remodelació de morfologies i paisatges urbans sota l’imperi de les dades?

No obstant això, és d’interès posar al seu lloc correcte els discursos dels nous i grans urbanistes d’arreu que anuncien l’adveniment d’una ciutat intel·ligent, centralitzada, gestionada des d’un únic tauler, amb l’algoritme com a gran coordinador. Discursos, però, que altres urbanistes, singularment escandinaus i canadencs, ens diuen que aviat quedaran antiquats.

En aquesta mateixa tribuna de Línia Nord he defensat en alguna ocasió els discursos que mouen tot un estil per a una ciutat vella que es vulgui transformar. D’acord que revelen sobretot la imaginació solucionista dels seus impulsors, però són aplaudits des de fa més d’una dècada a la UE i beneïts pels impulsors del canvi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Són visions per dibuixar un canvi necessari. Visions d’una ciutat intercanviable, reduïda a un dispositiu tècnic que es pot controlar de principi a fi? No pas.

La més nova tendència fa doctrina que la ciutat intel·ligent no vol ignorar l’essència mateixa de la ciutat? Fet cultural i sensible, segueix sent irreductible només a la planificació. L’urbanista (també anomenat “metge de les ciutats”), el polític i l’emprenedor han d’afrontar una profusió d’iniciatives disperses, contradictòries, també amb un passat ancorat en una monumentalitat que a Badalona no s’ha respectat mai (mireu Dalt de la Vila i Sant Jeroni de la Murtra). La voluntat, sense parar, ha d’abraçar el caos en què la vella Badalona ve vivint des de fa tantes dècades que es perd en la memòria del temps.

Per descomptat, la irrupció de les noves tecnologies comporten promeses que compleixen els objectius habituals dels regidors i urbanistes: fluïdificar, netejar, assegurar, predir… Abans per la Claveguera Màxima i pels avenços haussmannians, que dirien els francesos; ara, per les dades i per l’algoritme, que no deixen de ser fets transformadors d’una ciutat. Estic d’acord en el fet que la tecnologia digital que reclamo fa temps per a Badalona també planteja importants reptes per a les autoritats de la Casa de la Vila i per a la definició de l’interès comú. Ja tenim espurnes d’aquest nou camí, veritables fortaleses del sector públic: el clúster sanitari de Can Ruti i els clústers biomèdic i de recerca Germans Trias i Pujol (IGTP), el possible Hub Internacional del Coneixement a les Tres Xemeneies… Ara bé, els grans actors privats, que són amos de les dades, també estan ara en condicions de donar forma al que hauria de ser la nova Badalona, segons els interessos d’un públic (el ciutadà) que mai és més que la suma dels seus clients, per entendre’ns.

Els nous urbanistes són acusats d’eludir els imperatius d’un poder públic a què res més els uneix. Greu error, perquè han d’anar plegats. Els seus models econòmics i la captura de dades generalitzada que requereixen els serveis que s’inventen cada dia per transformar els usos urbans també plantegen qüestions urgents per a les llibertats públiques i individuals. Ho estem veient amb preocupació. L’aire de la ciutat ens allibera, ens diu el proverbi: és a aquesta Badalona on s’ha construït una certa concepció del ciutadà, en l’anonimat de la munió de barris, de la qual encara no hem abdicat. Han estat consultats tímidament, però que poc se’ls dona la paraula!

Urbanistes i polítics decidiran per la ciutadania? No. Han de proposar als badalonins aquests canvis incipients que es van fent (o promovent) des de l’Ajuntament i altres institucions, i seran els ciutadans els que hauran de respondre si amb les exigències digitals i les solucions puntuals n’hi ha prou.

De fet, el que estem exigint –una vegada més– és un nou disseny de Badalona. Això ens obliga a tots a imaginar les dimensions tècniques, econòmiques i socials de la ciutat, amb l’experiència urbana més concreta, i què poden fer amb ella els seus habitants, tot respectant les seves llibertats i el seu dret a decidir. Què volen els badalonins per a la seva Badalona? Més del que tenen.