El 27 d’abril, el Ple de l’Ajuntament de Badalona va aprovar una moció presentada per la Marea de Pensionistes per demanar una auditoria dels comptes de la Seguretat Social.
L’entitat de Badalona és membre de la Coordinadora Estatal per la Defensa del Sistema Públic de Pensions (COESPE), formada per més de 250 plataformes de tot l’Estat. Som milers de pensionistes i jubilats els que participem en les concentracions setmanals que se celebren a tot arreu. Per a nosaltres, és important l’Informe d’Avaluació dels Acords del Pacte de Toledo elaborat per la Comissió de Seguiment del Congrés dels Diputats. En la seva recomanació número 1, ‘Consolidació de la separació de fonts i restabliment de l’equilibri financer’, es recull textualment el següent:
“Tot i això, la Comissió també constata que les cotitzacions socials continuen sufragant despeses de naturalesa no contributiva que, en senti estricte, haurien de ser assumides per l’Estat a través d’aportacions als pressupostos de la Seguretat Social (…) La Comissió considera fonamental que la ciutadania tingui una imatge fidedigna de la situació de la Seguretat Social a partir del coneixement precís del decisiu paper que ha exercit en la construcció de les institucions del nostre estat de benestar. Per això ha d’elaborar un estudi que reflecteixi en quina mesura les cotitzacions socials van assumir durant anys el pes del finançament d’altres polítiques de l’Estat”.
Segons això, si les nostres cotitzacions s’haguessin limitat a finançar prestacions de naturalesa estrictament contributiva, s’haurien evitat dos problemes.
En primer lloc s’haurien evitat les tensions generades per la sobrecàrrega de les cotitzacions, la qual cosa ha encoratjat un fals conflicte intergeneracional que amaga que, durant anys, els excedents del sistema es van utilitzar per finançar altres polítiques socials i el desenvolupament del mateix sistema de l’estat de benestar.
Entre aquestes despeses, conegudes com impròpies, la mateixa recomanació inclou que cal començar per les reduccions en la cotització, el finançament del qual no s’ha de fer amb càrrec a recursos propis de la Seguretat Social. Igualment poden considerar-se càrregues financerament impròpies del sistema contributiu les ajudes a sectors productius concrets a través de l’anticipació de l’edat de jubilació en determinades activitats, el tractament favorable de la cotització en alguns règims o sistemes especials o en activitats desenvolupades per a joves en formació. Menció especial mereix el finançament de les polítiques vinculades a la protecció de la família i a la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, com tota l’acció protectora relacionada amb el naixement i cura d’infants i les situacions assimilades a l’alta per cura de familiars, sufragades amb càrrec a les cotitzacions socials.
En segon lloc, el desequilibri pressupostari s’ha derivat per la concessió de préstecs de l’Estat a la Seguretat Social, quan les reserves financeres del sistema haurien estat suficients per cobrir les prestacions contributives. Això ha generat una imatge distorsionada de desequilibri del sistema i ha provocat alarmisme i incertesa.
Respecte de si l’Estat ha de prestar o aportar ingressos suficients a la Seguretat Social per fer front a les seves despeses, la vigent Llei General de la Seguretat Social, en el seu article 109.1, és taxativa: “Els recursos per al finançament de la Seguretat Social estan constituïts per les aportacions progressives de l’Estat, que s’han de consignar amb caràcter permanent en els seus Pressupostos Generals, i les que s’acordin per a atencions especials o resultin precises per exigència de la conjuntura”.
Per tant, el sistema de repartiment, base del nostre Sistema Públic de Pensions, ha estat i és autosuficient per cobrir les pensions contributives. Les pensions públiques són viables i sostenibles, al contrari del que pensen i diuen els defensors dels plans privats.
