El dia fa goig. M’assec en un banc del Passeig Marítim de Badalona. Al meu costat estan asseguts dos homes que parlen entre ells. La proximitat em fa escoltar la conversa: “Vull que decoris aquest edifici amb grafits i la façana es converteixi en la llar dels superherois”. Els dos homes s’aixequen. Em giro. Amb passes llargues es colen a l’interior de l’edifici vermell.

L’antiga fàbrica CACI (Companyia Auxiliar del Comerç i la Indústria) va ser construïda l’any 1899 pel constructor Jaume Botey i Garriga. Un edifici modernista de cinc plantes i prop de 5.400 metres quadrats a primera línia de mar. Per fer la construcció de l’edifici, va ser necessari l’ús d’un innovador sistema d’estructures realitzades a base de formigó i lloses forjades, anomenat ‘Hennebique’; va ser el primer edifici d’Europa que va aplicar aquesta tècnica. Posteriorment, l’any 2010, l’edifici es va rehabilitar per acollir el Museu del Còmic i la Il·lustració, però el projecte no es va desenvolupar. Actualment, l’edifici continua buit i sense un projecte definit.

Què podem fer amb un edifici que no s’utilitza, però que és un bé patrimonial de la ciutat?

Els que no disposem dels coneixements necessaris per poder cristal·litzar un projecte arquitectònic d’aquesta envergadura, només ens queda deixar volar la imaginació: un edifici de rajola vermella, que reivindica el contacte amb la naturalesa amb una façana coberta de buguenvíl·lea enfiladissa de colors rosats i lilosos; un pati amb gespa que acull un jardí únic com si fos la recreació d’un paradís ple de flors, plantes i arbres que donen ombra i el so de l’aigua corrent com si fos l’antesala de la porta que mira al mar. I a la nit, per tal de dotar l’edifici d’una entrada carismàtica, una visió amb llums LED que permeti fer de l’edifici, un altre element simbòlic, que faci de guia a la ciutat.

Què podem fer amb un edifici que no s’utilitza, però que és un bé patrimonial de la ciutat?

Un edifici on fer conferències, col·loquis, exposicions fotogràfiques, que inclogui sales d’estudi, de reunions, de tallers, de llars infantils, de jocs i videojocs per a la canalla. Que tingui sala de cine, de música, biblioteca, cafeteria, plaques fotovoltaiques a la part de dalt o un passadís de vidre que comuniqui la teulada amb el terra, i un telescopi per mirar els estels. Un edifici dedicat a la tecnologia, la salut, el benestar i l’oci; projectes arquitectònics que incloguin espais de convivència i de confort. Un espai obert i dinàmic on els ciutadans i les ciutadanes puguin experimentar noves sensacions. Amb tot això, qui voldria sortir de la CACI?

Els ciutadans podem idear la nostra versió subjectiva de la CACI, però el més rellevant perquè l’edifici pugui evolucionar i projectar-se en el futur és que es formi un conjunt d’experts (polítics, arquitectes, urbanistes, artistes, historiadors, creadors, mediadors socials i culturals, comunicadors) que fomentin l’estima per allò que ens envolta a la ciutat, i que treballin tots junts per tal de recuperar i dotar de vida i d’emocions aquest bé patrimonial.

Els dos homes surten de l’edifici, darrere d’ells venen Tintín i Milú, el Makinavaja, Watchmen, Massagran, Batman, Superman, el Capità Tro, Mortadelo i Filemon, la grassoneta Ofelia, alegres. Tots somriuen davant la nova façana: saben que, passi el que passi, ells sempre seran l’ànima que habiti la CACI.