M’explica el meu amic Oscar, a qui li agrada molt el cinema, i sobretot el cinema de suspens, que el passat cap de setmana va desempolsar de l’armari la col·lecció de pel·lícules del famós director de cinema britànic Sir Alfred Joseph Hitchcock, l’amo del suspens. El meu amic, ensopit per la seva passió cinèfila, m’explica com Psicosi l’ha tornat a sorprendre com la primera vegada que va veure-la. Mentre em descriu al detall l’escena del ganivet i la dutxa, em pregunto qui no ha fet alguna vegada la gràcia d’aquesta escena acompanyada d’un ñii, ñii, ñii, ñii? L’Oscar continua rememorant-me alguna de les seves pel·lícules més conegudes: Rebecca, Náufragos, Recuerda, La ventana indiscreta… I alhora el pensament se m’escapa per la finestra.
Miro el rellotge: són dos quart de sis. Em trobo en mig del Turó de l’Enric envoltada de males herbes i brutícia; uns terrenys que han despertat, en aquests dies, l’interès d’alguns ecologistes adormits. Miro cap al cel i veig unes gavines volant per damunt del cap, i ràpidament se’m passa pel pensament una altra de les pel·lícules d’Hitchcock: Els Ocells. En aquesta pel·lícula el director no dóna cap explicació sobre la revolta dels ocells, deixant així la porta oberta a múltiples interpretacions. Diàlegs, música, sorolls, silencis i efectes especials són utilitzats juntament amb elements visuals per obtenir l’estructura narrativa.
Així és la història narrativa que el govern actual de Badalona està aplicant al projecte de Badalonacapaç: crear expectació davant la recerca de les possibles solucions que es donaran a la Fundació i mantenir els interessats i els ciutadans que donem suport al projecte desitjosos per conèixer quina serà la seva proposta final. Arribarà la solució abans que finalitzi el termini? Si el projecte de la Mobba, al costat de la via del tren, no és possible; si al Turó de l’Enric el Govern, els ecologistes, els petits comerciants i els contraris a Mercadona no volen que es porti a terme Badalonacapaç; si existeix la incertesa de si es portarà al Ple d’octubre… Davant d’aquest vertigen, podem plantejar-nos: on ens portarà aquesta mena de thriller tensional al qual ens està abocant el govern municipal?
Ens durà el govern al fals culpable del “jo volia però…” o al “jo confesso que ho vaig intentar però…”? El cas és que, de moment, el govern continua jugant al joc de despistar oferint falses pistes per tal que ens centrem en un fet que després no tindrà gaire importància, aconseguint que el temps es vagi consumint i el projecte es vagi morint entre calaixos i despatxos. Perquè està clar que els silencis de darrere els cortinatges i el llenguatge no verbal d’aquest govern delaten quin és el seu posicionament.
Davant la finestra indiscreta, penso que un dels estats d’ànim que ens permet pensar que allò que un vol serà possible és l’esperança. L’esperança que el projecte de Badalonacapaç es faci realitat, perquè el guió de Badalonacapaç es narra des d’un col·lectiu ple d’històries personals que vetllen per la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual; un grup humà que treballa incansablement per afavorir la seva inclusió en tots els àmbits de la vida; persones com en Joan Carles o l’Ana Maria que defensen el projecte de Badalonacapaç perquè saben que, més enllà dels interessos polítics, hi ha temes que no es poden condicionar com a impossibles, perquè allò impossible només està en la ment de persones insensibles.
