Parlava Nietzsche del terrible que és patir la malaltia de la memòria, el dolor que amenaça la temptació d’un mal record. Comentava de la importància de tancar, de tant en tant, les portes i finestres de la consciència per aconseguir una mica de felicitat. Una mica de silenci que llancés llum a un món hostil per tal que hi hagi lloc per la novetat. Sense capacitat d’oblit no hi ha present ni esperança, deia.
Les rebotigues són la part de darrere que es reserva per a la preparació de remeis. En elles, amb paciència, habiten persones que apliquen els seus ungüents i reparen, sempre que poden, somriures baldats. Amb les seves tisanes fan calor a pobles proscrits que vaguen sense rumb, trastornats, buscant la seva llar. Nans humils que aposten liniments per alleujar ombres en pena, rabioses en veient les seves garlandes espellofades. Amb els seus bàlsams es recuperen flors marcides i amb pocions alleugen cançons desnonades.
Hi ha missions que inspiren major curiositat quan s’acosta l’hivern. Són les seves mans micorizes que mostren el miracle de la solidaritat, ja que malgrat que les guerres i els especuladors demostren que, si la tribu sapiens ha sobreviscut, és perquè s’han sabut afluixar odis tot esmenant les coses trencades.
La llei de Pareto es pot interpretar de vàries formes, però la seva base principal descansa en la fórmula 20/80. Per exemple, el 20% d’una veritat se sustenta en un paisatge desdibuixat d’un 80% de falsedats i absurds que acoloreixen el dany.
Fa algun temps, Jane Goodall, primatòloga i missatgera de l’ONU va revelar que li feia tant de mal veure la misèria dels pobres que preferiria la seva mort perquè no patissin tant. D’altra banda, i no fa gaire, Christine Lagarde, gerent del Fons Monetari Internacional, deutora davant la Justícia per dubtosa gestió dels seus capitals, va amenaçar que el cost de l’envelliment seria enorme per als governs, que la longevitat de vida representava una seriosa amenaça per a sostenir les finances públiques. Demanava una retallada en les pensions.
Les insinuacions que hi ha gent que sobra no són poques, descansen en el concepte que hi ha un món en retrocés susceptible de repensar-se per seguir avançant. Sovint són ídols buidats de sentit que es queden sense adoradors perquè al final, el seu habitual poder de mentir amb els ulls nets i mirant rectament, ja no impressiona.
Hi ha vegades que el soroll no ha de callar per assenyalar la infàmia, encara que ens pertorbi enfrontar-nos a individus que s’han tret la màscara després de tant de temps encimbellats per la ignorància. Em sobta suportar l’espectacle de la necessitat, entendrida per l’activitat de certs oficis. Sense ànim de contradir al gran pensador, els records de l’avenir ens poden fer emmalaltir d’humiliació si arribem massa tard. Aquest segle a punt d’envellir un any més, té l’enorme missió de forjar-se un destí més digne.
