Pedro Jesús Fernández

El 26 d’abril, l’Associació Veïnal del centre de Badalona va organitzar una xerrada en la qual es van presentar diferents informes que analitzen les desigualtats socials de Badalona i, en especial, com la pobresa afecta i condiciona el futur de molts infants i adolescents.

L’objectiu era mostrar la realitat que no volem veure i donar visibilitat als problemes d’alguns barris. Les estadístiques diuen que quatre dels deu barris més pobres de Catalunya es troben a Badalona. Ara bé, el problema no és només d’aquests quatre barris, sinó de tota la ciutat. Ens agradi o no, quan es parla malament d’aquestes zones, com fan alguns dirigents polítics, en realitat parlen malament de tota Badalona.

És cert que encara avui són moltes les persones que viuen per damunt de l’autopista que quan van al centre de la ciutat diuen “anem a Badalona”, com també hi ha persones dels barris de Llefià i Artigues que fan la seva vida social a les ciutats veïnes. També hi ha qui diu que existeixen moltes Badalones, assumint així que els problemes de segons quins barris no els afecten.

A Badalona existeixen molts problemes estructurals que s’han cronificat per la manca d’atenció de les institucions. L’abandonament de l’espai comú, la manca d’equipaments i serveis essencials, les barreres físiques, entre altres, han convertit la nostra ciutat en la ventafocs de Catalunya.

Per això diem que les administracions supramunicipals tenen un deute històric amb Badalona que cal reclamar insistentment, tossudament. Amb fermesa i convicció, hi hagi qui hi hagi al Govern.

La falta d’habitatge social, l’abandonament i el fracàs escolar, l’elevat índex d’atur, la precarietat laboral, l’existència d’un gran nombre de persones no empadronades (fet que les fa invisibles i sense drets), les cues davant els locals d’organitzacions que reparteixen aliments… En definitiva, la pobresa de la nostra ciutat és, possiblement, el primer que s’ha d’intentar abordar per evitar que cada dia siguin més les persones excloses socialment.

No entrarem a assenyalar les xifres que ens descriuen aquesta situació per evitar marejar els nostres amables lectors. Només direm que darrere d’aquests números hi ha persones, rostres d’infants i adolescents, famílies desesperades que no tenen els drets i les oportunitats que les lleis els reconeixen.

Diuen que per solucionar un problema el primer que cal és reconèixer-lo, fer-ne la diagnosi. Doncs bé, a Badalona totes les organitzacions polítiques amb representació a l’Ajuntament saben i coneixen aquests problemes. Per això, com va dir una de les persones que van participar en la xerrada, no cal continuar fent més informes ni estudis. El que cal és arremangar-se i treballar tots plegats.

Encara que hi hagi qui vulgui ignorar la feina que fan les associacions veïnals per millorar el seu barri, la realitat és que ningú millor que el propi veïnat coneix de la realitat del seu territori. Si es vol evitar que els discursos piròmans dels qui culpen les persones més vulnerables del malestar dels nostres barris, si es vol apostar per la millora de la convivència, el benestar i la felicitat de totes les persones que vivim a Badalona, s’ha d’evitar la confrontació i no perdre el temps buscant culpables, ja que d’una manera o altra tots ho som, encara que no tots tenim la mateixa responsabilitat ni els mitjans per solucionar tot allò que necessiten els nostres barris per fer-los més acollidors i solidaris.

A Badalona tenim molts tresors que són de tots: la platja, la muntanya, el Museu… Tenim un patrimoni històric, cultural, festiu i esportiu que ningú podrà arrabassar-nos. I, sobretot, un futur ple d’oportunitats si som capaços de treballar plegats per resoldre els problemes i posar fi al malestar i la divisió existent entre els nostres barris. Cal desemmascarar els que fomenten la divisió i alimenten la confrontació entre el veïnat, ja que, si toquen a un, ens toquen a tots.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram