La millor estafa és aquella en què la persona estafada no és conscient de l’estafa. L’estafa perfecta encara va més lluny, i en aquest cas l’estafador és capaç d’aconseguir que la persona estafada li doni les gràcies.

Ens amenacen amb un abisme per desprès rebaixar-nos el sou com a única solució possible. Ens asseguren que estem a la vora d’un precipici i que les prestacions socials ens portaran a la ruïna, i immediatament ens convencen que l’únic que pot evitar que caiguem són les retallades.

Els drets laborals són incompatibles amb el creixement, així que s’han d’eliminar. Ens treuen de les butxaques els diners que s’han d’entregar com a interessos als especuladors i usurers. I en mig d’aquest naufragi, primer de tot s’han de salvar els bancs si és que volem tenir alguna opció de salvar-nos tots els demés.

Finalment, entre amenaces de la fi del món ens acaben convencent que tots hem de ser més pobres perquè els rics puguin ser més rics, que sembla que és l’única forma que el món segueixi girant. Crec que l’estafa ve de molt lluny.

Potser ens han estat estafant sempre, però ara estem arribant a la perfecció. Ens retallen sous, ens fan fora de la feina, ens treuen els nostres drets, ens roben i ens menteixen. I encara aconseguiran que els donem les gràcies.

Jordi Vidal

Badalona

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram