Aquests darrers dies, la premsa madrilenya, alimentada per certs polítics del PP, especula amb la possibilitat que el govern de l’Estat activi la posada en marxa de l’article 155 de la Constitució Espanyola, a fi i efecte de suspendre l’autonomia catalana. Cas de dur-ho a la pràctica, caldrà servir-se del Senat per realitzar una mesura considerada excepcional, ja que seria el primer cop que un fet semblant passés en democràcia. Les conseqüències que s’esdevinguin, no ens hauríem d’estranyar, poden ser encara més sorprenents o excepcionals per a tothom. Després de quasi quaranta anys d’existència de la cambra alta, per fi podríem convenir que aquesta haurà tingut alguna utilitat. Malgrat les negatives implicacions que pugui tenir pel nostre molt migrat autogovern, es tractaria, per a molts, d’una bona notícia pel parlamentarisme espanyol, que en els darrers temps aquestes no s’han prodigat massa, que diem. En una cosa sí que es semblen posar d’acord centralistes i independentistes: cal acabar amb l’autonomia.
Els temps presents mostren una creixent desconnexió entre el que passa a Catalunya -i experimenten una majoria de catalans- i la interpretació que de tot plegat es fa des dels ambients polítics espanyols. El que per a uns té un sentit democràtic, per als altres és sinònim de rebel·lió o traïció contra les normes existents. La manca de comunicació mai no havia estat tan gran i l’escletxa oberta cada dia que passa sembla fer-se un xic més grossa i més difícilment salvable. El camí cap a la desconnexió resta obert, sobretot després dels darrers resultats electorals; les dinàmiques existents a Madrid semblen facilitar l’enrocament i la resistència contra les “envestides” catalanes i res sembla albirar cap intent d’acostament o de refredament de la tensió. La cursa per qui és més espanyol i també espanyolista segueix el seu rumb, amb un frec a frec constant entre el PP i Ciutadans amb el degut seguiment, ara gens dissimulat, de socialistes i “podemistes”. Tothom combrega amb l’arxifamós “antes roja que rota” o fins i tot “azul”, si cal…
El poeta Antonio Machado, gran admirador de Castella però també bon coneixedor de les seves mancances, advertia encertadament que els vertaders perills que podien amenaçar la unitat espanyola venien molt més del centre que no pas de la perifèria catalana o basca. Machado també ens regalava les oïdes avisant que “Castilla desprecia cuanto ignora“. Dues sentències que ben bé poden ser vàlides per avui en un ambient marcat per la incomprensió, la desconsideració, la deslleialtat i la manca de pragmatisme o d’alçada de mires. De fet, no hauríem d’oblidar que el què per als catalans el 1978 era un punt de partida, per a una gran majoria d’espanyols era un punt final. Es podrien assolir conquestes socials, noves llibertats individuals o fins i tot col·lectives fins llavors mai no pensades -matrimoni entre persones del mateix sexe- però no pas llibertats nacionals per a Catalunya. El temps ha provat que entre les suposades ¨bondats¨ de la Transició, l’encaix de Catalunya era poca cosa més que “la conllevancia orteguiana” i que, passat el càrrec de consciència després de la dictadura, era qüestió de temps que l’Estat reiniciés una via recentralitzadora i unitarista que, amb matisos a dreta i esquerra espanyola, hom creia que mai no havia d’haver-se aturat. Uns per referents que dataven dels Reis Catòlics i l’Espanya imperial i d’altres per models que procedien de la Revolució francesa i les derivades del jacobinisme més centralista i homogeneïtzador, i ambdós per menyspreu amanit d’ignorància o viceversa del fet nacional, cultural i identitari català.
No seria el primer cop que els més radicals i puristes en el fons siguin els més ineptes i barroers. Tampoc seria el primer cop que rere un suposat pragmatisme s’amagués una rebaixa en tota regla. I el que acabo de dir val per la CUP, lògicament, però també per CDC o per ERC. L’adversari té gent a tot arreu, compra voluntats, practica si cal el xantatge més despietat, perverteix la moral, juga amb la carn i la butxaca i rescata els temors i odis enterrats. Davant d’aquestes circumstàncies, menys gesticulacions i estètiques i més compromís amb la gent i per a la gent. La valentia raïa, segons Aristòtil, en el terme mig entre la temeritat i la covardia. Ser antisistema, això també és carregar-se el sistema espanyol, avui és aplicar la dita pragmàtica del preceptor d’Alexandre el Gran. Immobilismes com els sectarismes que facin cap a la cua. Per guanyar hem d’avançar plegats, no hi ha altra manera. En els temps de tribulació, com és ara, dues coses: no fer mudança -dita jesuïta- i reagrupament de classes -Gramsci, pensador comunista-. Entendre s’entén, falta que s’apliqui. Amén.
