Hem caigut definitivament al pou de la incoherència. L’independentisme, en no tenir un rumb clar marcat des de les institucions, és avui un mar de contradiccions que el van minant internament i externa. No hi ha guió, no hi ha escaleta. I sembla que tampoc hi ha un interès especial en què hi siguin.
Per això Torra comença a escalfar els CDR i Buch acaba d’escalfar-los del tot. Per això Arran canvia hàbilment de marca, com si d’una Convergència qualsevol es tractés. Per això els que ahir rebutjaven unilateralitats avui les abracen amb més desesperació que mai, mentre que els que les haurien volgut tota la vida les rebutgen sense contemplacions. Per això res sembla tenir sentit i el terra ens balla a cada passa.
Tot s’aguanta per un fil, el fil de l’orgull i la dignitat, el de l’1 d’Octubre, el del voler i no poder, i això provoca escenes com les del Parlament. Són escenes que, en el fons, representen una lluita de poder i de legitimitats. Davant del buit existencial i de la manca de lideratges, apareixen diversos grups convençuts de tenir l’autoritat moral suficient per aplicar el seu full de ruta, i és pràcticament una quimera negar-los aquesta autoritat quan des de dalt fa mesos que es nega qualsevol estratègia política.
Però això que hem viscut aquests dies és una anècdota, la trencadissa generalitzada encara ha d’arribar. I arribarà quan, immersos en aquest no-res estratègic, ens caigui a sobre el terratrèmol emocional més devastador que viurà el sobiranisme properament: la sentència.
Si arribem a la sentència sense cap pla conegut, sense que les institucions hagin explicat què es vol fer i què no, orfes d’instruccions, ja pot preparar-se aquest petit país. L’esclat a les portes del Parlament que tant ens ha exaltat només haurà estat un petit divertimento per entretenir les presses. Auguro que el Govern no tindrà al seu abast prou dotacions policials per apagar el foc que haurà encès amb la seva desaparició irresponsable.
Amb la sentència acabada de sortir del forn, la gent desbordarà el carrer i, sense horitzons polítics, sense camins a seguir, farà el que cregui convenient. I el que cregui convenient, en una situació d’impotència extrema i de ràbia desbocada, per a alguns potser ho inclourà tot. Tot, sense asteriscs.
Aquest cap de setmana s’ha posat en marxa el compte enrere. Si no esbossen un pla, l’esbossarà la gent en plena fúria. I és molt fàcil que l’esbossi des dels sentiments més irracionals possibles. Apretant de debò, president.
