Si ets creient, sigui de la religió que sigui, saps que la teva religió considera que la vida en aquest món és com un camí vers la felicitat completa, la qual assolirem en l’altre món.
Ara bé, per si de cas o no ho ets, has de saber que són molts els que intenten aconseguir la felicitat en aquest món, ja que, com diu un bon amic, no cal resignar-se i esperar a veure què passa una vegada mort. A Déu pregant, però els diners acumulant.
I és evident que, per a alguns, la felicitat s’aconsegueix amuntegant diners sigui com sigui, sense importar-los el com ni a què han de renunciar. Com deia un familiar meu: hi ha una diferència entre els que ens deixen. Els rics moren drets i els pobres, encorbats de tant treballar.
Ja ho va dir el conegut marxista Groucho, el quart dels sis germans Marx: “Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres”.
Per això, continuava dient-me el meu familiar, cal lluitar per canviar aquesta societat egoista i insolidària.
Així que, seguint la recomanació d’un bon amic pensionista, busco informació no sobre com han aconseguit les seves fortunes els més poderosos d’aquest món, sinó aquells que han ocupat un càrrec al Consell de Ministres d’Espanya o hi han estat pròxims.
La llista és enorme, així que només ens referirem als casos més sonats.
El primer cas, i el més conegut, és el de l’expresident del govern Felipe González. L’any 2010 va ser contractat com a conseller de Gas Natural amb un sou de més de 126.000 euros i, cinc anys després, quan va deixar el càrrec per les crítiques constants que rebia, va dir que ho deixava perquè s’avorria.
Ministres d’aquest camaleònic personatge van ser Javier Solana –que va ser nomenat secretari general de l’OTAN i, més tard, el primer alt representant de la Unió Europea (UE) i secretari general del Consell Europeu– i Miguel Boyer, ministre impulsor de la privatització del sector públic, que va fitxar com a conseller de la Red Eléctrica.
Un altre president, José María Aznar, va ser assessor d’Endesa també amb un sou milionari.
Ministres d’aquest estrambòtic personatge, l’Aznar, van ser Rodrigo Rato, director gerent del Fons Monetari Internacional i conseller per a Llatinoamericà i Europa de Telefònica; Josep Piqué, conseller delegat i vicepresident segon d’OHL; Eduardo Zaplana, director de Telefónica; Isabel Tocino, presidenta del Banco Pastor i vicepresidenta del Banc de Santander; Ana Palacio, consellera d’Enagás; Àngel Acebes, president de la comissió de nomenaments d’Iberdrola, i Fátima Báñez, consellera d’administració de la farmacèutica Rovi.
Els ministres col·locats d’un altre president, M. Rajoy, van ser Soraya Sáez de Santamaría, membre del consell d’administració del bufet d’advocats barceloní Cuatrecasas; Pedro Morenés, president del consell d’administració de l’empresa Amper Ingeni; Isabel Garcia Tejerina, consellera de Neonergia i, finalment, Luis de Guindos, flamant vicepresident del Banc Central Europeu, amb un sou milionari.
Si ens fixem en persones que han ostentat una cartera ministerial amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i han acabat en els consells d’administració de grans empreses energètiques, o altres, tenim l’exministra d’Habitatge Beatriz Corredor, amb un sou de més de 500.000 euros anuals, que va ocupar la presidència de Red Eléctrica de España; l’exvicepresidenta del govern Elena Salgado, que va anar a Endesa, i Cristina Garmendia, consellera de Logista Hòldings.
Com deia un altre amic, és evident que no tots són iguals i alguns ostenten el càrrec gràcies als seus mèrits, però no deixa de ser sospitós que, si has ocupat càrrecs de responsabilitat en un govern, hi hagi qui pensi que no és ètic acceptar ser membre d’un consell d’administració d’una empresa amb la qual, com a membre del govern, hi has tingut relació.
No hem d’oblidar l’escàndol que va provocar el moralista televisiu Miguel de Carmona, que no va tenir cap problema a acceptar ser vicepresident d’Iberdrola amb un sou anual de més de 500.000 euros. Tanmateix, el llistat de ministres i alts càrrecs que, després de deixar la seva responsabilitat institucional, han entrat a formar part dels consells d’administració d’empreses és escandalós.
Mentre tot això passa, a Espanya hi ha treballadors en actiu que, amb el que guanyen, no arriben a final de mes, i altres que no troben feina.
Centenars de milers de persones pensionistes i jubilades que han de sobreviure amb pensions de misèria, llars on s’ha cronificat la indigència, infants que no mengen el que necessiten o joves que han de marxar del nostre país a buscar feina, dones en extrema pobresa, persones dormint al carrer, etc.
Per això cal reivindicar un altre model de societat on la justícia tingui com a objectiu evitar que l’afany de riquesa d’alguns enfosqueixi el sentit del que és just i del que és injust i obscè. I allà on hi hagi un ordre injust, cal pertorbar la tranquil·litat de l’ordre, com ho fem els jubilats i pensionistes cada setmana, governi qui governi, a les places dels pobles i les ciutats de l’estat espanyol.
