Ara per ara, tothom sap el que significa un IPC elevat, ja que afecta els preus dels productes bàsics imprescindibles per poder viure. L’organisme encarregat d’actualitzar aquesta informació és l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que mensualment la publica. Per calcular l’IPC, el govern es basa en el preu d’un cistell de la compra d’un consumidor mitjà i d’uns productes determinats.

Podríem afirmar, simplificant, que l’IPC mesura el cost de la vida. Si, com passa ara, l’IPC puja més de 10 punts, això vol dir que les nostres compres habituals ens costaran un 10% més cares que el mes anterior.

Tanmateix, la realitat és que els preus dels productes i els serveis bàsics s’incrementen sempre per sobre de l’IPC, cosa que significa que les classes populars cada vegada tenim més dificultats per arribar a final de mes. És a dir, les persones treballadores i les persones jubilades som més pobres.

Per tant, hauria de ser normal que s’incrementessin en la mateixa quantitat els salaris i les pensions de les persones treballadores, així com de les pensionistes, per poder mantenir el seu poder adquisitiu.

Ara bé, fins i tot aconseguint un increment igual a l’IPC en les nostres retribucions, les classes treballadores cada vegada tenim més problemes per arribar a final de mes.

Això sí, com que els diners no desapareixen, els qui tot ho controlen cada dia són més escandalosament rics, i no s’entén la seva reacció a la proposta de topar els preus de determinats productes o de pagar un impost per evitar que s’incrementin les desigualtats encara més.

És vergonyós que a Catalunya, segons el darrer informe de Foessa de Càritas, hi hagi un 29,1% de la població (més de 2.200.000 persones) en exclusió social, i que la taxa de pobresa severa afecti el 9% de la ciutadania (més de 690.000 persones), mentre que més de 30.000 persones declaren tenir una riquesa superior al milió d’euros i un total de 27 catalans disposen de més de 30.000 milions d’euros, sent Catalunya l’autonomia amb major nombre de rics a la famosa llista de Forbes.

A l’estat espanyol, més de deu milions de persones, un 21% de la població, arriben a final de mes amb moltíssima dificultat, ja que les despeses degudes a l’increment dels preus de la llum, el gas i el cistell de la compra són molt més superiors que els ingressos.

Podríem parlar de les grans distribuïdores de productes o de les empreses energètiques (temes d’actualitat pel debat que s’ha obert), tant se val, el que sí que és cert és que, mentre que hi ha una majoria de la població que té seriosos problemes per fer front a les despeses imprescindibles (consums, hipoteques, lloguer, alimentació…), hi ha qui veu com s’incrementa el seu capital d’una manera espectacular gràcies a l’increment dels preus. I sempre troben una excusa per justificar el perquè de la pujada dels preus.

Les persones pensionistes reclamem des de fa temps que les nostres pensions s’haurien hagut d’incrementar aquest any d’acord amb l’IPC real, que l’any 2021, segons l’INE, va ser del 5,6%. Ara bé, el ministre Escrivà va aplicar una fórmula nova per retallar les pensions.

Fins ara s’aplicava l’IPC del mes de novembre de l’any anterior, però, ves per on, com que el ministre va considerar que era massa elevat, ens va aplicar l’IPC mitjà i no l’acumulat, cosa que a la pràctica va significar una pèrdua de 26 euros mensuals de mitjana.

En definitiva, les persones pensionistes hem perdut un 3,1% aquest any. És a dir, som més pobres, ja que l’increment ha sigut un 2,5%, menys de la meitat de l’IPC real. Per a una persona pensionista que cobra uns 700 euros al mes, la pèrdua anual serà d’uns 300 euros, mentre que per a una altra que cobri uns 1.700 euros mensuals, la pèrdua anual serà de 714 euros.

El més greu és que les pensions mínimes han continuat sent de misèria, ja que estan per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI) i aquest, molt lluny del que estableix la Carta Social Europea. Per això, és evident que cada vegada és més gran la bretxa entre les pensions i els salaris i l’increment del cost de la vida. Per no parlar de la bretxa de gènere.

Com que no sabem quin tipus d’IPC se’ns aplicarà aquest pròxim any, un bon amic m’explica els diferents tipus que existeixen. Són aquests:

L’IPC mensual, l’IPC avançat (una estimació de com quedarà l’índex a final de mes), l’IPC anual (aquell que hi ha hagut en un any natural), l’IPC interanual (es refereix als últims dotze mesos), l’IPC mitjà (el valor mitjà de les pujades o baixades durant un temps determinat), l’IPC subjacent (aquell que no té en compte el cost dels productes energètics ni dels productes alimentaris no elaborats) i, finament, l’IPC harmonitzat, que es calcula amb els mateixos mètodes per a tota la Unió Europea i així es poden comparar les dades de cada país.

Sabem el cost de la vida, però no sabem quant pujaran les pensions i els salaris. Segons diuen els saberuts, les previsions del govern central és que s’incrementin entorn del 8% (uns 85 euros de mitjana, per tant, una pèrdua de més de 21 euros mensuals), ja que es calcularà en funció del resultat de l’IPC dels mesos de novembre de 2022 i desembre de 2021. Això sí, el que augmentarà fins a aconseguir el 2% del PIB seran les despeses per a Defensa.