Transitem pel mes de desembre sense saber encara com afrontar les festes del cicle d’hivern, amb l’amenaça permanent de la pandèmia damunt les nostres vides i segellant un 2020 de crisi que les canviarà per sempre. A Badalona, hi sumem un dol conegut, repetit, lligat altre cop a les festes. El dol torna a fer-se immens en forma d’incendi mortal dins d’un habitatge i de risc permanent per a molts més. Va passar la vigília de reis del gener de 2019, dins d’un bloc de pisos de Sant Roc, i ha tornat a passar ara en una nau del Gorg. De moment, entre els dos incendis, vuit veïnes i veïns que han sigut víctimes mortals mentre descansaven a la seva llar. I sabem que n’hi pot haver més entre les runes. Va passar fa dos anys i ha tornat a passar ara. I sabem que pot tornar a passar, perquè d’infrahabitatge, en tenim i molt, i talls d’electricitat en les fredes nits d’hivern, n’hi ha contínuament. Pur cinisme de les multimilionàries empreses elèctriques subministradores i comercials. Les causes concretes i la circumstància precisa de l’incendi de la nau industrial on s’allotjaven veïnes i veïns sense altres oportunitats per accedir a un habitatge digne no les coneixem. Però sabem que la pobresa mata. I la pobresa i el risc per a la vida que suposen instal·lacions en mal estat, o espelmes a les palpentes, no hi entenen de legalitats burocràtiques ni d’orígens. Són vides humanes i totes importen igual.
A l’incendi de Reus ningú va pensar a destacar que la senyora tenia tots els papers en regla, i que no era migrant ni ocupant. Perquè les flames això no ho distingeixen. Va ser víctima de la pobresa i de la ferocitat de les energètiques, que no distingeix entre situacions de legalitat burocràtica ni d’orígens. Criminalitzar la pobresa i convertir els incendis mortals en campanyes polítiques contra la immigració i l’ocupació com fa el PP és un incendi molt més gran. Sentir l’alcalde Albiol acusar les víctimes en comptes de compadir-les és tan tràgic com saber que va treure importància al gravíssim i fosc episodi denunciat per una periodista, amb regidores del PP involucrades, que cal aclarir. Que una autoritat trobi normal que un veí digui que cal cremar la nau amb tots els negres a dins és una mostra de banalització del racisme i la violència. Una persona que fa això no està en condicions d’exercir el paper d’alcalde.
Fa quatre anys, la tragèdia de Reus va destapar l’existència i els riscos de la pobresa energètica. La tragèdia que dimecres 9 de desembre va congregar desenes de professionals de la seguretat, l’emergència i l’assistència mèdica treballant incansablement ha obert els ulls a una realitat poc observada. A la ciutat i al país sencer. Seria més còmode pensar que aquest incendi és un accident anecdòtic. Però no ho és. Resulta més tranquil·litzador buscar culpables circumstancials i assenyalar els altres. Però no serveix de res. Aquest incendi de la nau del Gorg, vora del luxós barri que s’aixeca al canal del Port, destapa amb la seva màxima cruesa el resultat de considerar l’habitatge un negoci especulatiu protegit i no un dret humà a protegir i universalitzar. I destapa la feblesa dels municipis per actuar en polítiques d’habitatge com a dret. Perquè l’incendi revela com mai l’infrahabitatge existent arreu del país i, especialment, els assentaments irregulars als quals s’obliga a viure com a darrer recurs a milers de persones. En naus d’arreu de l’àrea metropolitana o en pisos indignes. En blocs malmesos a la vista de tothom, com a Sant Roc, o en estrets passadissos entre mitgeres, com al submon que perviu entre Llefià i la Salut. El que és estrany és que no n’hi hagi més, d’incendis mortals.
Les esfereïdores flames que s’aixecaven al cor del Gorg dimecres passat també destapen el racisme estructural, el social i l’institucional. I l’aporofòbia. I els diferents resultats de dos models d’intervenció contraposats davant la inseguretat humana, les desigualtats i l’exclusió. La cura pal·liativa de la intervenció social i comunitària, que no resol però atenua amb èxit, i l’estrepitós fracàs del model policial, criminalitzador i agitador, que incrementa els riscos.
Després de quatre anys del tràgic incendi de Reus, el drama dels talls de subministrament per impagament o males instal·lacions no s’ha resolt, però a partir d’aquella mort les administracions han collat més l’oligopoli de les energètiques perquè no deixin sense subministrament les persones vulnerables. El drama de mantenir amplis grups de persones humanes sense dret a tenir drets no es resoldrà mentre no millorin les polítiques migratòries d’Europa, i mentre es mantingui en vigor l’actual Llei d’Estrangeria. L’infrahabitatge i la impossibilitat d’accedir a una llar digna no es resoldrà mentre se segueixi protegint i promovent el negoci immobiliari especulatiu més que no pas el dret a tenir una llar. Però a partir de la catàstrofe a la nau badalonina, les administracions hauran d’afrontar amb més responsabilitat la situació dels assentaments irregulars i precaris, i aquest món deixarà de ser una realitat paral·lela amagada darrere la porta d’una nau industrial abandonada.
Cap administració, cap, ha afrontat aquest problema per donar-hi solució estructural, i totes les persones que hem tingut responsabilitats polítiques, a tots els nivells, ens hem de sentir interpel·lades. Jo me’n sento. Encara que governéssim poc temps (la nau hi era des de 2009 i la nostra intervenció va de 2015 a 2018) i que la municipal sigui l’administració amb menys eines. Encara que apliquéssim mesures pal·liatives per millorar la vida a la nau, mitjançant el treball col·laboratiu amb les ONGs expertes i la intervenció social i comunitària. Encara que facilitéssim atenció sanitària i millores de salubritat, formació i acompanyament, vinculació amb la comunitat i tracte de veïnat amb drets. Encara que tot això fos positiu, no vam poder resoldre el més important: la regularització de les persones sense papers i l’accés a alternatives residencials dignes. Per això els assentaments continuen arreu, sobretot al voltant de Barcelona. I per això cal afrontar-los, no com una anècdota, sinó com un problema estructural del país. Però sobretot cal mirar als ulls de les nostres veïnes i veïns del Senegal o de Gàmbia i tractar-los com el que són: persones humanes víctimes a les quals cal atendre des d’una perspectiva de seguretat humana.
