La societat de consum, els ordinadors, els mòbils ens han tornat freds, ambigus, indiferents, egoistes. Ja no perseguim impossibles, ja no ens deixem seduir per quimeres. I si res no ens mou i res no ens sorprèn i amb prou feines somriem, podem dir que, a poc a poc, ens estem morint. Necessitem que l’entusiasme de la innocentada, de la broma, de la lleugeresa, de vegades se’ns enganxi com quan balles sota la pluja o veus una posta de sol o beus un vi al costat del foc. No podem doblegar-nos a la quietud, a la quotidianitat endreçada que mostren els seriosos, els pràctics, els raonables, els poderosos.
Hem de deixar córrer la imaginació fins a esgotar existències. Hem d’emocionar-nos fins a plorar o plorar de riure, vibrar sota la força d’una idea, saltar en el llindar d’allò que semblava inaccessible, generar alegria, gaudir al sol… Hem de deixar que el vent ens despentini els cabells, amar amb bogeria, permetre que les nostres creences s’expressin, que els nostres sentits experimentin. Hem de tocar allò que ens agrada i tastar-ho, hem d’abandonar allò previsible i llançar-nos a l’aventura d’allò desconegut i hem de descobrir el nostre talismà, aquella espurna quasi imperceptible que apareix als nostres somnis. Allò que ens revoluciona i encén la foguera del nostre cor.
Dona, no deixis mai de somniar. No toleris que ningú decideixi la teva vida per tu. No consentis que ningú et faci plorar, que ningú et menyspreí, que ningú apagui el raig de sol que aviva la teva energia. Dona, interroga’t sobre les teves veritats, fes de la teva existència un camí d’aprenentatge, una realitat protegida i agradable. Descobreix les teves fortaleses i les teves debilitats, persisteix en la recerca del teu ésser i creix. Cerca les teves inquietuds i no permetis que res anul·li allò que ets, el teu jo intern, la teva capacitat de reflexionar, de formar-te cada dia. Veient, escoltant, acaronant el teu impuls vital.
