Caminem tan immersos en la cobertura mediàtica que la justícia es converteix en una cosa simple que difícilment convida a la reflexió perquè tot canviï. Sobretot per demanar que no es jutgi a algú sense comprendre el que li ha passat, el contrari és una blasfèmia pròpia de covards.
Encara que sembli que no hi ha manera de redreçar això, tot i que ens mantenim en la derrota, ningú impedirà que seguim recordant aquesta metàfora històrica, mite i llegenda, censurada, d’aquella dona que va deixar amb un pam de nas a Adam i al mateix Déu. La conseqüència, però, va ser l’atropellament que la va declarar persona no grata, a ella i a totes les que no compleixen el que d’elles s’espera. La vella història del bé i del mal, una mirada que s’amaga en el gran gargot de la dona abjecta.
Carmencita és baixeta i lletja, dorm fa anys en un caixer automàtic i comença el dia amb un somriure, mig clarejada, cap a les 7.15, quan esmorza amb una barreja per enganyar el dolor. És possible trobar un crim tan llarg? La seva major il·lusió és veure la seva néta i quan no pot, les rondes de vi es tripliquen en peripècies que no convé explicar. Ella no sap com controlar la seva frustració. La radiografia de la seva vida és cruel, interrompuda i plena de res, gairebé millor no parlar.
Normalment les que poden vindicar els seus drets són aquelles que poden fer-ho, que ho tenen més fàcil: escriptores, actrius, filòsofes, cineastes, empresàries … Cors que pugen la persiana en una reguera de branques vençudes precipitant-se en les vocals més dures. La música dels vents gaudeix d’una brisa suau.
Les històries enganyen. És el perill que es corre quan coneixem un únic relat on la gent és esvelta, d’ulls blaus, de dents blanques i que saluden dient: que bé que el sol ha sortit de nou. Com s’expliquen, qui les explica, quan s’expliquen aquestes històries? Som molt influenciables, sobretot si hem tingut una bona infància, aquell lloc on voldríem salvar-nos d’allò més negatiu; de pallisses i foscor, d’idees que es podreixen en els caps en forma de llàstima condescendent, entre personatges normals ben vestits que tenen diners i mengen sa.
Quan volíem entendre per què el fracàs, vam descobrir una història totalment diferent. Insistir en el mal és simplificar l’experiència i ometre molts contes que també formen part de les nostres vides, encara que això sigui una arma de doble tall. A la bona gent ens incomoda Lilith, o Maria Magdalena.
És impossible parlar sobre una única mirada sense pensar en el poder, aquell que diu ser més gran que ningú. El poder té la capacitat, no només de narrar-ho tot, sinó de fer-ho definitiu. Quan això és autènticament cert, m’embarga la vergonya, una sensació que em crema quan es parla del vici de la pobresa, mentre les notícies mostren gent amb moltes possibilitats econòmiques que maltracten, roben, menteixen i es droguen.
Les històries úniques creen estereotips incomplets perquè impedeixen anar darrere dels somnis, s’han fet servir per despullar-nos. La Laura, la filla de la Carmencita, em diu que l’àvia seguirà veient la seva néta, perquè les històries també poden donar poder i humanitzar. Algunes trenquen la dignitat, les voldríem oblidar; altres poden recuperar una mena de paradís, un miracle, aquestes són les que importen.
