En els darrers anys hem anat veient com els temes d’habitatge anaven migrant de les pàgines d’economia dels rotatius a les de societat i, fins i tot, a les de política (atesa la urgent i enrevessada agenda legislativa i deliberativa que el tema ha generat al Parlament o al Congrés). De veure l’habitatge com un factor de transacció (un mer bé econòmic, vaja) hem anat passant a una mirada més real; l’habitatge com a vector en el qual es concentren moltes de les grans problemàtiques que avui afecten els nostres veïns. Quan parlem d’habitatge parlem també de fracàs escolar, de salut mental i física, de seguretat i, fins i tot, de crisi climàtica. Parlem, en definitiva, d’oportunitats i de com construïm una societat més justa i segura. És, el de l’habitatge, un factor estructurant. No és només una comodity, una mera inversió.
L’emergència habitacional d’ara no és un fenomen nou o sorprenent, sinó que, ben al contrari, és la conseqüència de moltes decisions i omissions acordades fa temps. Val la pena preguntar-se per l’impacte de les decisions (i omissions) que estem assumint avui. L’estem encertant? O un mal diagnòstic i una dèbil planificació estratègica –potser disfressada rere bones intencions– ens estan tornant a lligar les mans de cara al futur? Preguntar-se les coses no hauria de ser mai una pèrdua de temps. Ens hi juguem massa.
En tot cas, és una bona notícia la sensibilització (i mobilització) ciutadana i l’expertesa i sofisticada gestió de dades disponibles. En un horitzó de prudent esperança tenim també els canvis legislatius en tràmit al Parlament i al Govern, i la sòlida aposta pressupostària en els comptes del 2022, que caldria salvaguardar.
Les dades recents indiquen com, després de la Covid, la desigualtat s’ha anat cronificant (més) als nostres barris i ciutats, afectant (de nou) els perfils més vulnerables. I sí, la realitat ens continua mostrant tossudament com els desnonaments segueixen resistint tota moratòria i com, malgrat l’esforç inversor cada vegada més important per part del Govern i els intents legislatius per afavorir l’ampliació de l’oferta, el parc públic d’habitatge continua quedant molt lluny dels estàndards europeus.
Quan parlem d’habitatge parlem també de fracàs escolar, de salut mental i física, de seguretat i, fins i tot, de crisi climàtica
Els desnonaments són, precisament, un dels indicadors més visibles i dramàtics de la crisi de model. Però no són l’únic indicador. També ho és el procés de segregació vinculat amb la desregulació global i l’especulació de preus, així com la manera com els joves, els col·lectius amb necessitats especials o les famílies monoparentals veuen perjudicat el seu horitzó vital, expulsats del mercat. Tot plegat dins d’un context de pisos buits escandalós.
La tinença irregular de molts pisos (és a dir, les ocupacions normalitzades en tantes i tantes finques de la realitat metropolitana) porta associada una provisionalitat i una incertesa amb efectes evidents en l’estabilitat econòmica i emocional de moltes (moltíssimes) famílies, amb impactes clars en la salut mental, el rendiment escolar, les relacions familiars… Això, més la caiguda d’ingressos de moltes famílies, ha fet entrar en crisi, com una reacció encadenada, les comunitats encarregades del manteniment de les façanes i dels espais compartits. Aquest és, de fet, un dels grans temes ocults de l’actualitat metropolitana i que té un evident impacte en la convivència i la seguretat dins de les finques. En els darrers mesos ha augmentat la sinistralitat associada amb el manteniment deficient i les males condicions de salubritat. Com donar-hi resposta?
Perquè el cas és que el parc immobiliari de l’àrea metropolitana és vell, en molts casos precari, poc eficient i molt rígid. Condicions materials que requereixen noves solucions, que han d’anar més enllà dels ajuts habituals (encarcarats i que deixen moltes persones enrere) i que han de tenir una necessària perspectiva comunitària i transversal. Cal, a més, una revisió en profunditat de la legislació que flexibilitzi tràmits i solucions d’habitabilitat, que afavoreixi un nou disseny que s’adapti als temps actuals, que impulsi amb força la rehabilitació i que sigui molt més exigent pel que fa a la petjada ecològica.
Que les coses no es poden canviar d’un dia per l’altre tothom ho entén, però almenys no ens equivoquem amb les receptes. L’habitatge és una inversió, però no en clau privada sinó pública. És, de fet, la millor inversió possible.
