Cada vegada que parla aquest cavaller, puja el preu del pa. L’inefable Pablo Hernández de Cos, governador del Banc d’Espanya, té un sou de més de 12.000 euros bruts al mes, uns 170.000 euros anuals, a més de les dietes per assistir a reunions o altres esdeveniments. Abans de ser nomenat per aquest càrrec, va treballar al Banc d’Espanya i també al Banc Central Europeu. Això sí, sempre gràcies al padrinatge de la dreta retrògrada i conservadora espanyola. O, com es diu col·loquialment, gràcies a un bon endoll.
A més, si algun dia deixa el càrrec, cobrarà una indemnització similar o superior a la del seu predecessor, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que va cobrar més de 348.000 euros. Suposo que tothom té clar d’on surten aquests diners, oi?
Per curiositat, el sou del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, és de 7.070,43 euros mensuals, inferior al de molts presidents autonòmics, com ara el president de la Generalitat, Pere Aragonès, que cobra 9.303,61 euros bruts mensuals, més de 130.000 euros anuals o, fins i tot, al d’alguns alcaldes, com el de Madrid, el faceciós, estirabot i controvertible José Luis Martínez Almeida, que rep més de 100.000 euros anuals i mai saps si parla seriosament o se’n fot.
Doncs bé, aquest sinistre personatge, Hernández de Cos, com a bon servidor de la mà que li dona menjar, no es cansa d’anunciar les majors catàstrofes i ruïnes per al país si s’apugen els salaris dels treballadors o dels pensionistes.
Diu que, per evitar la desprotecció dels més vulnerables –manda güevos–, cal regular els sous de les persones treballadores i evitar una pujada que millori la seva qualitat de vida. També considera que el que cobrem les persones jubilades, després de treballar de valent tota la nostra vida, és massa, ja que les nostres pensions són, segons ell, molt generoses i insolidàries amb els joves que no troben feina o els treballadors en actiu que, tot i tenir feina, són pobres i no aconsegueixen arribar a final de mes amb el sou que cobren.
Per a ell, el cavaller de fortuna Hernández de Cos, només les classes treballadores són les responsables de la pobresa a Espanya i, per combatre la inflació, no hi ha més remei que retallar sous, pensions i serveis públics.
Mai ha parlat dels beneficis abusius de les grans empreses, ni del frau fiscal dels poderosos, ni dels que cobren sous milionaris, ni de la corrupció dels seus amics i protectors. Ni de les desigualtats, cada vegada més grans, entre rics i pobres.
Ni de les retallades en drets socials i llibertats.
Ni ha defensat el dret a una vida digna per a tothom.
Ni el dret a l’habitatge, el treball, ni a la millora dels serveis públics fonamentals com la sanitat, l’educació, la dependència o a unes pensions dignes, com diu la Constitució.
Tampoc ha dit mai que l’1% dels espanyols més rics posseeixen el 24,2% de la riquesa patrimonial del país, mentre que el 50% més pobre només disposa del 6,7%.
El que em diuen molts amics i coneguts és que això és normal si saps que has posat la guineu a cuidar les teves gallines.
I aquí ve la pregunta del milió, encara que sé què és una pregunta molt fàcil: qui nomena el governador del Banc d’Espanya?
Qui el nomena és el Rei, a proposta del president del govern espanyol, i té una durada de sis anys al càrrec.
El 28 de maig de 2018, l’actual governador Hernández de Cos –amb un sou d’uns 170.000 euros anuals–, va ser proposat per Mariano Rajoy (tal com recull el Reial decret 351/2018, de 30 de maig) poc abans de presentar-se la moció de censura que va ser aprovada i va propiciar un canvi de govern.
Així que tenim governador, ens agradi o no, fins a l’any 2024. Això, sempre que la dreta rància i cavernícola no torni a guanyar les eleccions i, amb el suport de la ultradreta, designin un altre amic seu.
