Ja fa un temps que vaig escriure aquest article, i crec que ara és un bon moment per recuperar-lo i reiterar-ne els conceptes bàsics.
Tinc un cert malestar en constatar com entitats esportives utilitzen els valors de l’esport com una veritat absoluta per adoctrinar les persones que practiquen la seva disciplina o que col·laboren en les seves entitats, sense parar-se a pensar en les conseqüències d’aquesta política en molts vessants.
I aquí és on jo penso que entra el fonamentalisme en l’esport, que es pot definir com tota exigència intransigent de submissió a una doctrina o pràctica establerta, i aquesta definició fa referència a les persones que intenten imposar les seves idees i estils de vida sobre els altres. Malgrat que aquest terme va néixer per designar un comportament relacionat amb les pràctiques religioses, no és exclusiu d’aquestes pràctiques. Pot haver-hi una actitud fonamentalista en totes les activitats realitzades pels éssers humans, sempre i quan es pretengui assumir de manera dogmàtica un conjunt de regles, valors o punts de visió i es pretengui obligar a tots els integrants d’una entitat a viure d’acord amb ells.
Sempre he afirmat que l’esport per sí mateix no posseeix valor, sinó que les persones que practiquen esport són les que construeixen els valors i amb el seu treball, perseverança, esperit de sacrifici i altres grans valors que no tinc espai per descriure, poden arribar a donar exemple per a altres persones i esportistes, però sempre per la seva actitud davant la pràctica esportiva, no pas per les seves creences ni mai per la seva ideologia.
De fet i com tot, per poder contrarestar aquest tipus de pensaments i actuacions dogmàtiques, hem d’intentar renunciar a la possessió absoluta de la veritat, donar molta importància i respecte al pluralisme i posant sempre per endavant la convivència a la coexistència de les persones, tant en la vida, com en l’esport que tanta salut i benestar ens aporta.
