El maig de 2020, quan a darrera hora el PSC de Badalona va decidir votar-se a si mateix i donar l’alcaldia al PP en comptes de sumar al govern conjunt alternatiu majoritari acordat, es va escampar un dol generalitzat a la ciutat i, sobretot, es va projectar una fantasia: que aquesta vegada l’alcalde del PP s’esforçaria a agradar a tothom, deixaria les estridències xenòfobes i classistes i representaria bé un paper de bon alcalde per guanyar reconeixement. Dissimular i seguir enganyant, vaja, per avançar en el seu únic objectiu, que és aconseguir poder i una temuda majoria absoluta el 2023. Però és evident que amagar el llautó tant de temps no és cosa fàcil, i al líder català de la dreta extrema espanyola no se li dona bé aguantar aquesta posició moderada que s’esforça a representar, ni se li dona bé governar per resoldre els problemes ciutadans i municipals que s’acumulen. Una cosa és la campanya electoral i l’altra, molt diferent, és afrontar la realitat de la ciutat i governar més enllà dels límits que té el màrqueting, fum i demagògia permanent.

Perquè els titulars i els pamflets enganyen, cert, però després hi ha la tossuda realitat, que és la que es trepitja i es viu cada dia. Un exemple: l’ascensor del Centre Cívic de Sant Roc o les rampes de Sant Crist, que segueixen sense arreglar i el desastre ja suma més de dos anys de no reparació. Aquest greuge ve de l’alcalde Pastor, evidentment, però ara ja esquitxa un alcalde Albiol que no ha sigut capaç de revertir-ho després de gairebé mig any de govern. I com això, centenars de petites i grans coses que el van desinflant als ulls d’alguns dels seus votants, o possibles, que el van descobrint de debò a cop d’una frustració rere l’altra. L’alcalde del PP s’està destapant com a molt mal gestor i, sobretot, com a mal alcalde, perquè no defensa els drets de la seva ciutadania.

Badalona fa setmanes que torna a ser notícia i omple pantalles i pàgines amb un tema de pobresa que ha impactat l’opinió pública tant per la seva duresa com per les repercussions polítiques a la ciutat. La mala gestió feta pel govern del PP de la desgràcia dels habitatges ensorrats a La Salut ha mobilitzat moltes entitats, ha aconseguit posar d’acord tota l’oposició i ha acabat fent rectificar l’alcalde, encara que la solució només sigui temporal. Ell, amb el seu cinisme tàctic, a l’inici de la crisi feia gala de com el beneficiaria electoralment el conflicte. Però va cometre un greu error. D’un alcalde s’espera que estigui a l’altura per al conjunt de la població, que vetlli i empari. I tan important és que prengui mesures que ajudin al rescat del sector econòmic –cosa que, per cert, encara no ho ha fet– com que afronti bé les situacions d’emergència, que, al cap i a la fi, ens poden afectar a qualsevol de les veïnes i veïns de forma inesperada en algun moment de la vida.

Una cosa és la campanya electoral i l’altra afrontar la realitat de la ciutat i governar més enllà dels límits que té el màrqueting

La forma com l’alcalde del PP que tenim a Badalona s’ha acarnissat amb aquestes famílies convençut que maltractar-les li donava vots li ha fet traspassar una línia vermella difícil de retrocedir. Perquè en el fons totes sabem que ser víctimes d’una desgràcia ens podria tocar a qualsevol de nosaltres. I les seves circumstàncies són fàcilment generalitzables a les circumstàncies d’una gran majoria. Ara tothom sap que si van mal dades no es podrà confiar en aquest alcalde, per molt que quan no governava i feia campanya assegurés tota mena de solucions immediates.

El govern del PP es va esforçar a presentar aquestes famílies víctimes com a persones aprofitades a qui calia dir-los prou tancant l’aixeta de la despesa que ocasiona el seu allotjament d’urgència que s’allargava massa, en una mena de càstig exemplar que les deixava tirades al carrer. No va tenir en compte que la majoria dels mesos han transcorregut sota l’estat d’alarma i el confinament, amb paràlisi de molts serveis administratius, socials i amb pèrdua de llocs de treball. Època difícil o impossible per a molts tràmits i gestions. Tampoc va tenir en compte que es tracta de famílies propietàries d’una vivenda que havien pagat, i que en unes hores s’han trobat desposseïdes de tot, o de famílies llogateres complidores que no poden accedir a altres vivendes de lloguer per les traves burocràtiques i administratives que posa el propi mercat. L’esforç per criminalitzar-les ha tingut poc recorregut. El seu és un problema molt general, que afecta moltes famílies, un problema que genera empatia perquè molta gent sap que elles podrien ser nosaltres. I ha començat a funcionar allò de si en toquen a una ens toquen a totes. Paradoxalment, a més, les famílies desallotjades del bloc incendiat el gener de 2019 segueixen als pisos públics provisionals sense ningú que les apressi.

No hi ha justificació possible i la crítica es gira cap al descarnat mal alcalde, que valdria més que treballés en solucions concretes i efectives al greu problema de l’accés a l’habitatge, que és el problema majoritari de la majoria de la població.