Avui no sé per què m’he aixecat pensant on viu el jo dins del cos humà. Antigament es creia que el jo, la consciència, l’ànima tenia el seu lloc al cor. Ha passat molt de temps des d’aquell plantejament. Fins fa poc el cervell era el centre neuràlgic on s’allotjava la intel·ligència, l’emoció, la raó, en definitiva, el jo. I ara?!

Miro al voltant i no deixo de sorprendre’m. Ahir a l’informatiu una notícia deia que comencen a proliferar unes nines de silicona i plàstic; un objecte consumit per persones que se senten soles; alguns dels seus consumidors inclús les treuen a passejar. Un japonès de 62 anys, en una entrevista, va dir que se sentia feliç amb la seva acompanyant (anomenada Saori), amb la que afirmava viure en harmonia.

La tecnologia està canviant el món, la manera de comunicar-nos i les formes de viure. Un nou concepte de família, amb l’aparició de parelles joves, que no volen tenir fils (child-free), és un dels seus exemples. També l’augment d’existències individuals obertes a un món ple de possibilitats. En aquest món cada vegada més tecnificat, un núvol s’està estenent i no pensa aturar-se: la indiferència. Un núvol on tots els comportaments s’hi valen. Hi caben tots els desitjos sense exclusió, tot pot escollir-se a plaer: des d’allò més pràctic a allò més exotèric, el vell i el nou, la vida ecologista i la vida tecnificada, dins d’un temps sense coordinades estables. Un temps desincronitzat, abstracte.

Veiem cada dia més a prop com les persones mimetitzades amb les noves tecnologies ens perdem dins d’un desert que ens aïlla. El sistema capitalista mou els fills de la nostra vida generant també els nostres propis desitjos: el desig d’estar sol, cada vegada més sol, fins que arribi un moment que potser no ens suportaren ni a nosaltres mateixos. La soledat vinculada amb si mateixa a través d’una pantalla.

Una societat postmoderna que hiperventila un important desafecte emocional: relacions ràpides; negació de la vulnerabilitat; desenvolupament de la pròpia independència afectiva; por a la decepció, al patiment, a les pèrdues. En definitiva, un model de societat que rebutja els sentiments, que resulten desagradables per a una societat que vol mostrar-se discreta i insensible davant aquests senyals: incomoditat a l’hora d’exhibir les passions, les declaracions d’amor, el lament, el dolor i l’angoixa. Aquests només són alguns indicis que evidencien la mort dels sentiments i de l’amor dins del procés d’individuació i deshumanització de l’ésser humà. L’home postmodern cerca el seu jo entre el cor, la raó i el mòbil 5G.