L’Antonio em comenta que la seva ambició ha estat, sempre, assemblar-se al llegendari Paul Ponce, el malabarista més jove del món. Ho diu mentre mou les seves maces descolorides i baldades de tants entrebancs i picades a terra. La seva veu arriba des de molt endins, com la de ventrílocs, una boca que calla.
Quan cau la tarda s’envolta de personatges peculiars, parroquians de tavernes en decreixement, amb qui forma un grup selecte on esgarrapen algunes espurnes a l’esperança. Aviat crearan un bloc en castellà que es dirà Las exclusivas en honor a les dames que també concorren. La ressonància d’aquestes veus bressolen una espècie de plor, res més lluny de la realitat, que només és un alleujament que les allibera de qualsevol insinuació hipòcrita a la llàstima.
Ell em diu que va néixer borratxo perquè la seva mare el va parir alcoholitzada. Va patir la síndrome d’abstinència, un monstre més real que aquell dels contes on es mengen de debò les criatures que encara no han nascut, i que la resiliència tracta de camuflar perquè no es noti tant un drama de tan difícil cura. De petit li van créixer els peus abans que la resta del cos, per això va madurar essent un expert en l’ensopegada, les seves passes mai no han encaixat.
La llar de l’Antonio també és exclusiva. Es resumeix a la companyia de la seva gossa Flema en un antic transformador elèctric, ja difunt, de coordenades atabalades que fan 1 metre d’ample -per 2 de llarg- i 4 d’alt. Una talaia on la nit permet albirar constel·lacions, nebuloses i galàxies. Tot d’un plegat me’ls imagino, a ell i la gossa, conduint la nau atrotinada i òrfena que va ser, abans, una gran fàbrica, l’Estrella, que resumeix el millor del passat i el pitjor del present d’aquesta ciutat. Una mimosa és mascaró de proa, bitàcola de grocs sedosos i secrets fragants que donen sabor dolç i una olor intensa de misteri a la seva afició més secreta i impossible que resideix en desarmar la cal·ligrafia dels astres.
Li comento en veu baixa que em penso que són persones Excluídas (i no Exclusivas). De nou m’encaixa la broma. El cel nocturn es descarna cada nit a favor de les persones maltractades, i allà, la Via Làctia, es rebel·la dividint el firmament en dos.
