Un estiu tan atípic com aquest, del qual acabem de sortir meteorològica però no astronòmicament, i tan ple de notícies aterridores, confuses i, a vegades, contradictòries no serà fàcil d’oblidar.

Per això, el meu primer record és per a tots els homes i les dones que ens han deixat aquests mesos. I el compromís de treballar per continuar denunciant les responsabilitats que tenen molts dels que podrien haver evitat moltes d’aquestes doloroses pèrdues.

Ara bé, no entrarem a detallar ni parlar dels morts i malalts ocasionats per la condemnada pandèmia del coronavirus, ni tampoc de la desastrosa gestió feta per alguns dels governs de les diferents autonomies, ja que això encara és actualitat. Tampoc de si s’aprendrà la lliçó i s’evitarà que la improvisació segueixi sent la norma de conducta d’alguns dirigents polítics i es continuïn culpant els uns als altres mentre s’incrementa el nombre de persones afectades i mortes.

Tampoc parlarem dels desastres econòmics derivats de la paràlisi de la majoria dels sectors productius, de la crisi social i de l’increment de les desigualtats i de la pobresa. No parlarem de la fugida del corrupte rei emèrit amb les butxaques ben plenes de diners, ni de la bogeria d’un tal president Torra, el vicari d’un altre personatge del qual el nom no vull recordar, que cada dia continua sorprenent-nos amb les seves estrambòtiques i imprevisibles idees i s’oblida de legislar per evitar la cronificació de l’empobriment de la majoria dels catalans.

Ni de l’enfrontament dels partits independentistes, amb purgues polítiques incloses, cada dia més separats i que ningú entén per què no es convoquen eleccions i es posa fi a aquesta situació tan surrealista. Tots esperant que el Tribunal Suprem decideixi sobre la inhabilitació del tal president Torra per al càrrec que exerceix mentre ignora el respecte que es mereix la institució de la qual és president.

Ni de la situació política de Badalona, amb una oposició dividida i desapareguda. Davant l’emergència social i l’extremada pobresa que pateixen milers de persones de la nostra ciutat, ningú es preocupa d’abordar aquesta situació i buscar solucions per garantir que tothom tingui cobertes les necessitats més bàsiques. Ara per ara, més de la meitat dels badalonins i badalonines tenen dificultats per arribar a final de mes.

Ara per ara, més de la meitat dels badalonins i badalonines tenen dificultats per arribar a final de mes

Possiblement –em diu un bon amic–avui dia el més gran problema català i mundial sigui la notícia que ha ocupat i ha ocultat totes les altres notícies de tots els mitjans de comunicació, centrant el debat de totes les cadenes de televisió. Messi volia marxar del Barça!

Aquest és el veritable problema que preocupa la humanitat i no les tonteries, per no dir minúcies, d’una població atemorida per un virus que, com ha passat moltes altres vegades, desapareixerà amb el temps. Això sí, deixant centenars de milers de morts al darrere per la negligència i la irresponsabilitat de molts dirigents polítics.

Lionel Andrés Messi Cuccittini, conegut com a Messi, és un futbolista argentí que juga al Barça i que guanya més de 8,3 milions d’euros bruts al mes, és a dir, quasi 300.000 euros diaris. Per no parlar del patrimoni que acumula que, segons els experts, és una de les grans fortunes del món.

No cal aclarir què és el que fa per guanyar tan immensa quantitat, ja que tothom sap que, a Espanya i a tot arreu, alguns jugadors de futbol guanyen més que qualsevol científic, professor, metge o qualsevol altre professional que dedica els seus coneixements a salvar vides i a millorar la societat.

Però clar, estem parlant de Messi!

Mentrestant, a Espanya, més de 2,5 milions de persones viuen a la pobresa severa, el 5,55% de la població, i més de 12 milions es troben en risc de pobresa o exclusió social.

L’any 2008 va ser l’inici d’una gran estafa que va afectar milions de treballadors i treballadores. Aquesta situació no només no ha millorat sinó que, en l’actualitat, s’ha vist agreujada per la malaltia del coronavirus. Ara, tenir feina (per a qui la té) ja no significa tenir cobertes totes les necessitats més bàsiques. I sembla que les perspectives no són bones i tot fa pensar que no sortirem d’aquesta situació sense més sacrificis per part de la classe treballadora.

Ara, la pandèmia de la Covid-19 ha posat al descobert l’afebliment i la precarietat en els quals les polítiques d’austeritat i retallades aplicades pels governs de dretes, PP i com es digui ara CiU, durant els últims anys han deixat els serveis públics, en especial la sanitat, l’ensenyament i les proteccions socials.

Tanmateix, som molts els que considerem que esforçar-se per canviar la situació val la pena, que s’equivoquen els que creuen que hem de rendir-nos i deixar de lluitar, que aconseguirem sortir d’aquesta situació, que és absurd pensar que aquesta situació és insuperable.

I junts ho aconseguirem.

Per cert, li dic al meu amic que no es preocupi, Messi es queda al Barça. Hi ha massa diners pel mig.