En aquests dies, criden l’atenció dues activitats interessants: l’inici de la vacunació per a persones sense sostre i un recompte nocturn a diverses ciutats. Els que observen i anoten són subjectes que, de manera voluntària, passegen amb llapis i paper per un món rar. La intenció és explicar les ferides que porten a sobre els que circulen, volent o sense voler, en direcció contrària. Aquest grup d’observació transcorre per un camí emocionant i enriquidor, perquè el seu lloc de trobada és amb bona gent, de molt diversos mons on sentir-se en companyia creant llaços, teixint inquietuds i aliances. Un públic optimista, bojos molt assenyats, malgrat tot.
Sílvia camina mirant, molt interessada, l’aparador d’una immobiliària, atenta a fotos i senyals. Va deixar casa seva per naufragar en un univers fosc a la recerca de llum. El carrer és ara, i des de fa anys, la seva llar. Les seves set vides la mantenen en equilibri d’una forma gairebé màgica. Unes forces poderoses la regulen quan es desadapta, però resisteix i pateix també, cansada de rescatar-se, cosint-se les ferides. Vaga desorientada per un orbe voraç, trepitjant terra danyada. Extraviada i sola, buscant sense saber què busca, sense reconèixer-se.
Acompanyar caminars fràgils suggereix indagar en les relacions amb tendresa, sobretot en perifèries oprimides, perquè és un acte de maduresa acceptar i acceptar-se amb totes les contradiccions. Aquí rau la importància de la ciència ciutadana.
És clar, no hi ha dubte, sota l’asfalt habiten altres vides on tot va criant, amagatalls plens de molsa a l’espera d’una mica d’aigua per reviure. Som esquerdes.
“D’esquerdes, no en falten”, escrivia el mestre Benedetti: les que separen gendarmes i prostitutes, majúscules i minúscules, immortals i suïcides, els que abracen la meravella i els desmeravelladors.
A Sílvia no l’han trobat el passat mes de maig en el recompte. Ella dorm als replans que accedeixen als terrats dels blocs, allà on s’estén la roba, a la zona més alta, “perduda entre les esquerdes dels precipicis”.
