És indignant veure com en temps de crisi que és quan qui no té res més hauria de bellugar-se i lluitar, que la l’abstenció frega el 60% de l’electorat en cada elecció, i és molt indignant veure com la majoria dels partits polítics d’esquerra en lloc de fer una veritable autocrítica per mirar de trobar solucions a allò del sistema que no funciona, s’arrapin al seu escó o càrrec anys i anys i amb alguna que altra excepció ens diguin que han guanyat. I també és indignant que cap partit no interpreti a fons en les valoracions post-electorals aquest 55%-60% d’abstenció i aquest 4,1 % vot en blanc.
Em resulta però que molt indignant, veure com davant d’una crisi mundial de gran abast i conseqüències que no se li veu un final, els Partits de la dreta i el PP amb casos com el “Gurtel” de presumpta corrupció escombrin als partits d’esquerra. És indignant veure com davant d’un atur crònic la gent es cregui que el PP i el PPC tenen la vareta màgica de crear 4.000.500 llocs de treball del no res. És indignant veure també la actitud d’impotència i de derrota del PSOE I PSC, que a deu mesos d’unes eleccions generals, encara no tinguin líders ni idees que generin una mínima esperança.
Indigna veure que una majoria d’espanyols té amnèsia col·lectiva i 8.500.000 persones votin al partit d’aquells senyors que quan la crisi del petroler “Prestige” deien :-”…Solo son quatro hilitos de pastelina” i quan l’11M ens volien vendre la moto del “Ha sido ETA”, i indigna veure com molts catalans han optat per votar el PPC, el partit del videojoc de la senyoreta Alicia Camacho que disparava a estelades i a immigrants.
És indignant veure que la esquerra catalana sembla que hagi desaparegut del mapa i és indignant veure sobretot que l’esquerra independentista catalana pràcticament ha esdevingut gairebé testimonial o que aquell esclat independentista del 10-J és en mans de CiU, aquesta CIU que ja deixa entreveure que si cal pactarà on sigui amb el PP, així de clar perquè òbviament passades les eleccions a CiU, fins les properes eleccions, ja no li calen els vots independentistes.
Cal quelcom més que escriure “Democràcia real, ja!” en una pancarta. Cal quelcom més que escriure i cantar uns eslògans. Tot això és molt bonic, sí; però es indignant veure que mentre els indignats belluguen les mans enlaire tot jugant al joc de les propostes, la dreta guanya les eleccions de carrer.
Això és indignant!
Lluís M.Panyella
MALA IMATGE
Tot i que estic d’acord amb la majoria de reivindicacions dels indignats que m’han arribat a través dels mitjans de comunicació, no comparteixo les seves formes. No em sembla bé, per exemple, llençar objectes contra els parlamentaris, o intimidar-los de camí a la seva feina. Dimecres no vaig veure cap indici de pacifisme en el seu comportament, i la seva acampada, a Badalona, per exemple, comença a semblar més un camping que una reivindicació. Jo també vull una nova societat, i no discutiré en quatre ratlles si s’ha de fer des de dins o des de fora, però segur que s’ha de fer respectant els altres. Si volen una nova societat, repeteixo, més val que la instal·lin on no hi hagi una altra ja instaurada.
Maria Torres
