Un Estat està format per un conjunt d’institucions que han de vetllar per solucionar els problemes col·lectius de la seva gent: prestar serveis públics, garantir ordre i justícia, construir infraestructures.

Una bona part de la població catalana ha arribat a la conclusió que l’Estat espanyol no està interessat a resoldre aquests problemes dels catalans, tot i que els catalans contribueixen com ningú a finançar les institucions espanyoles. L’experiència els diu que dins l’Estat espanyol sempre patiran greuges econòmics; que la seva llengua no serà defensada, i que la sanitat, l’educació i les rodalies seguiran patint un finançament amb insuficiència crònica. Amb tota la lògica del món, aquests catalans voldrien tenir un Estat amic, i com que a Espanya no el veuen possible, desitgen un Estat català.

Naturalment, hi ha altres catalans que no ho veuen així, i preferirien seguir com fins ara, dins l’Estat espanyol. Les dues posicions són igualment legítimes. Però com que en un territori no hi pot haver simultàniament dos estats, caldrà triar.

Fins ara no hem pogut triar, perquè els estats, abans del segle XX, es conformaven a partir d’enfrontaments militars, matrimonis entre reis o atzars dinàstics. Al segle XX tampoc vam poder triar, perquè vam passar d’una dictadura (la de Primo de Ribera) a l’altra (la de Franco) amb un interludi molt crispat (la II República), i, en morir, Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”.

Però ara som al segle XXI, i tot això ha passat a la història. Al segle XXI, les societats democràtiques resolen aquestes qüestions sotmetent-les a referèndums democràtics. És així de senzill, i tot el món, dins i fora d’Europa, ho entén. Quan els partits polítics d’Espanya diuen que no en volen ni sentir parlar, demostren que segueixen amb la mentalitat del segle XIX: una mentalitat prepotent, d’arrels militars, autoritària. Una raó de més per votar a favor de separar-nos d’un Estat així.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram