La consciència de la meva consciència se segueix sorprenent en sentir-me inquiet davant les canallades. Formem part, diuen, de la civilització que més mal ha fet a la Terra, parlem massa i fem molt poc.
En el seu llibre L’engany d’Ícar, Seth Godin ens convida a reflexionar sobre una societat basada en la falsedat on només ens arriba una part molt petita de les veritats. En aquesta al·legoria, el que es pretén ressaltar és que el jove Ícar no va fer cas a les recomanacions del seu pare. Va voler volar més alt i va fracassar. Aquest missatge alliçonador aconsella l’obediència a l’autoritat del poder i, a més, sense cridar molt l’atenció, sense fer soroll, ja que les butaques estan adjudicades des de fa temps, la doctrina ja està escrita, com el senyal d’una antiga lògia.
Lletres de colors, fotografies que enlluernen, paisatges encantadors… Gent que es despista i se surt del carril, que xoca amb els que vénen de front. Normalment, diuen, la culpa és dels anuncis. Hi ha qui segueix creient sense veure.
La dissonància cognitiva ens fa sentir a gust quan deixem de posar en dubte el que se’ns diu, perquè ens provoca mal de cap. Festinger va batejar així aquest fenomen en observar com s’accepten les mentides com a veritats. Quan els sentiments ens afecten tant, invertim els termes i així reduïm la tensió.
Potser els sense sostre són aquesta cosa rara que retrata aquest món on els extrems es toquen cada vegada més. Autònoms empresaris de les deixalles, experts en el reciclatge d’un món rar, es toquen la punta dels dits amb guanyadors d’ombres i pecats que surten per la tele asseguts davant la Justícia.
Román forma part d’aquesta altra punta del paisatge. Tot i que els seus peus van enredats entre un llaç de vi barat i la seva gola es trenca en una tos esquinçada, un dia va arribar amb la cara inflada del color de la cendra vella i un ull que gairebé no existia per dir-nos: la violència no té cabuda en aquest món i va moure una senyera sense estel que li van regalar al xino de la cantonada.
Com pitjor s’està menys ens queixem i, a més, demanem perdó abans de ser expulsats. Aquesta és l’oportuna ensenyança d’en Godin i del professor Festinger. Per això m’agraden les plataformes d’afectades, exaltadores de la dignitat humana, perquè no són broma.
