El passat 19 de juny, els moviments feministes, veïnals i socials de moltes ciutats es van mobilitzar amb accions i tancaments simbòlics als Ajuntaments per demanar la determinació dels governs, especialment del govern d’Espanya, per aturar els assassinats de dones a mans del terrorisme masclista. Exigíem un Pacte d’Estat contra aquesta xacra social amb una dotació pressupostària de 120 milions d’euros. Els pressupostos estatals del 2017 preveuen un increment del 30% en la compra d’armes però no pas de les partides destinades a la lluita contra les violències masclistes (0,01% del total del pressupost i un 10% menys del que hi havia fa 7 anys). Malgrat la pressió social i política, el govern del PP va rebutjar totes les esmenes presentades per l’oposició.
La primera pregunta que se’ns plateja és la següent: amb quines armes pensen combatre els assassinats de les dones? En un món globalitzat estem subjectes a amenaces com el terrorisme internacional però el masclista s’ha cobrat, al conjunt de l’Estat, més víctimes que el terrorisme d’ETA. Les xifres no enganyen. La banda criminal va cometre 857 assassinats al llarg de la seva història. Les dones víctimes de violència masclista, des del 2003 fins ara arriben a 931. Cap d’elles serà reconeguda públicament. De cap d’elles recordarem el dia que els van prendre la vida. Per a cap d’elles hi ha hagut funerals d’Estat.
Al conjunt de l’Estat se segueix sense atendre la violència sexual com preveu el conveni d’Istanbul del 2014 (tristament és comú a molts països europeus). Aquesta manca de compromís implica que no es podrà millorar la resposta judicial i que no es cobriran les necessitats derivades dels serveis jurídics, psicològics i socials establerts a la Llei d’igualtat.
La segona pregunta que ens podem fer és quin és el valor (no el preu) d’una dona? Cada cop que n’assassinen una, la nostra societat es dessagna en silenci. De moment, l’única resposta esfereïdora que han obtingut les nostres tancades del 19J, la lectura de manifestos, l’encesa d’espelmes i els minuts de silenci ha estat la de dues noves dones assassinades. Ja en van 30 en el què portem d’any.
Hem de combatre fermament la cultura patriarcal perquè aquesta es fonamenta en la violència, l’odi (misogínia) i el menyspreu. No podem normalitzar el caràcter esporàdic de la violència masclista als mitjans de comunicació com a un succés. Hem d’erradicar els elements discursius de context del tipus “després d’una baralla forta”, “el presumpte assassí estava a l’atur” o “la víctima no havia denunciat”, que aporten un marc de justificació que apaivaga el caràcter sistèmic de les violències patriarcals envers les dones i difumina la seva perpetuació al llarg dels segles, des del tractat de Mateolo -del que ens parla Cristina de Pizán a la Ciutat de les Dames- a la cosificació mercantilista neoliberal del cos de les dones.
La necessitat col·lectiva d’enderrocar la fortalesa del patriarcat és imminent. Cal un compromís governamental real. No serveix mirar cap a un altre costat ni minimitzar el que ens passa perquè ens avergonyeix o ens és indiferent. El Pacte d’Estat ha de contemplar recursos econòmics i coordinació institucional i educació inclusiva i igualitària per tal que ja des de la infantesa ens relacionem en clau d’igualtat. Com a societat cal trencar silencis, denunciar la cultura de l’assetjament i la violació, les desigualtats salarials, la hipersexualització de les nenes i les dones als mitjans de comunicació, visibilitzar la contribució de les dones a la societat, les genealogies femenines i feministes. En definitiva, avançar cap a una societat on la vida de les dones tingui valor (no preu) i on homes i dones puguin viure en llibertat gaudint de relacions igualitàries sense cotilles ni estereotips de gènere.
