Estàvem acostumats, per raons i amb exemples de tota mena, a les figures del bo i el dolent en qualsevol circumstància. Així, a les pel·lícules, sigui quina sigui la trama, sempre hi ha bons i dolents. El mateix passa a la policia (hi ha el ‘poli’ bo i el ‘poli’ dolent), a les novel·les, a la política i, fins i tot, a les famílies. Al govern de l’Estat hi ha dues persones que, segons diuen els entesos, van ser imposades pels poders econòmics europeus per formar part del govern de coalició del PSOE i Unides Podem. Aquests dos ministres tenen responsabilitats molt importants al gabinet de Pedro Sánchez.

En primer lloc se situa la ministra Nadia María Calviño Santamaría (la Corunya, 3 d’octubre de 1968), una economista de l’Estat i alta funcionària espanyola a les institucions europees. Calviño és actualment ministra d’Afers Econòmics i Transformació Digital i vicepresidenta primera del govern espanyol. Anteriorment va ocupar les vicepresidències segona i tercera i, entre el 2018 i el 2020, el Ministeri d’Economia i Empresa. Abans va ser directora general de Pressupostos de la Comissió Europea entre 2014 i 2018 i, l’agost de 2019, es va postular com a candidata al Fons Monetari Internacional (FMI).

Com a bona i reconeguda experta econòmica, segueix les recomanacions que els seus anteriors ocupadors li dicten, i als quals intenta ser fidel i submisa, malgrat que això li comporti enfrontaments amb els seus companys del govern. Aquesta ministra diu que l’Estat ha de garantir unes pensions dignes per avui i per al futur. També diu que la despesa pública representa un 41% del PIB espanyol, molt per sota de la mitjana europea. En això podríem estar d’acord. És evident que s’han d’incrementar i millorar els serveis públics i mantenir el poder adquisitiu dels jubilats i dels pensionistes. Com també és urgent i de justícia posar fi a la bretxa de gènere.

Ara bé, quan afirma que el sistema no està en crisi, però que cal revisar-lo i adaptar-lo a les necessitats actuals, moltes persones comencem a tremolar, ja que, en realitat, el que vol dir és que les pensions i altres serveis públics essencials s’han de retallar, com passa sempre que es parla de reformes.

L’altre membre del govern espanyol que hauria estat imposat pels poders econòmics és l’economista José Luis Escrivá (Albacete, 1960), actual ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions del govern de Pedro Sánchez; una nova cartera que va perdre les competències de Treball (Yolanda Díaz és l’actual ministra de Treball i vicepresidenta segona).

José Luis Escrivá va iniciar la seva carrera professional al Banc d’Espanya, on va ocupar diferents llocs de responsabilitat al Servei d’Estudis. Posteriorment va fer el salt a Europa, on va participar en el procés d’integració monetària des de 1993 com a assessor de l’Institut Monetari Europeu. Després d’enllaçar diferents llocs de treball al grup BBVA i de presidir l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, entre altres molts càrrecs, José Luis Escrivá es va iniciar a la política.

Escrivá és la bestiola dels pensionistes i jubilats en particular, i de les classes treballadores en general. No hi ha dia que no llanci una notícia qüestionant la viabilitat del sistema públic de pensions actual. És un expert a tergiversar les xifres per confondre l’opinió pública.

Ell i Calviño no es cansen de repetir que, si no es prenen mesures i es retallen serveis o pensions, l’estat del benestar i les futures pensions perillen. Proposen prolongar l’edat de jubilació i incentivar la permanència a la feina, oblidant-se que hi ha un atur juvenil escandalós. Escrivá també proposa modificar els coeficients reductors de la jubilació anticipada, cosa que significa una minva de la pensió. És normal que aquests ministres no trobin aliats entre la majoria dels seus col·legues del gabinet i, fins i tot, alguns d’ells els qüestionin, però continuen com si res.

Moltes veus reclamen un canvi de rumb en les polítiques econòmiques i, sobretot, que es reforci l’estat del benestar.