Badalona té moltes assignatures pendents. Són molts els anys sense tenir un projecte clar de la ciutat que es vol i les improvisacions o els interessos partidistes han marcat moltes de les actuacions dels diferents governs locals, en molts casos obeint iniciatives de promotors privats. I és evident que no sempre l’interès privat i l’interès públic defensen el mateix.

Entre aquestes assignatures trobem el tema dels districtes.

Ja fa molts anys, a la legislació de règim local de Catalunya, es va establir que els municipis podien crear òrgans territorials de gestió desconcentrada amb la finalitat de facilitar la participació ciutadana, si bé la creació d’aquests òrgans és opcional per als ajuntaments, que la poden decidir amb el seu reglament orgànic municipal.

Hem d’aclarir que no és el mateix desconcentració que descentralització. La desconcentració suposa transferir competències d’un òrgan superior a un altre d’inferior al si d’una mateixa entitat jurídica pública. Això no és el mateix que descentralitzar, ja que, entre altres diferències, hi ha la de ser més independent i tenir més autonomia per poder decidir.

Generalment, aquests òrgans se solen constituir només als municipis grans i estan integrats per regidors i per representants dels veïns (designats en funció dels resultats electorals municipals en el districte) i de les associacions de veïnals. En el cas de Badalona, els integren, a més d’un regidor o regidora i un coordinador o coordinadora, representants de les diferents entitats del territori i cap representant dels partits.

És lògic pensar que, si existeixen aquests òrgans de participació, també haurien de disposar de recursos i mitjans per poder solucionar els problemes plantejats al seu territori, i que fos al seu plenari on es marquessin les prioritats per decidir actuacions i inversions per millorar el districte, sense oblidar les necessitats de la ciutat.

A Badalona no només tenim òrgans de participació territorials, sinó també sectorials. Ara bé, la seva dinàmica de funcionament, així com la seva capacitat de decisió per resoldre allò que és necessari i urgent, sempre ha estat molt limitada o ha sigut inexistent.

Per això s’han creat o han desaparegut districtes en funció dels interessos del govern de torn. Primer van ser vuit districtes, més tard en van ser nou i ara en són sis. Intentar esbrinar les raons i els criteris no polítics d’aquestes decisions és inútil, ja que no té cap explicació raonable més enllà de les raons polítiques.

Potser n’hi hauria prou amb quatre districtes: cadascun tindria uns cinquanta mil habitants

L’actual cartipàs municipal el conformen l’alcalde, quatre tinències d’alcaldia i sis regidories delegades. El primer tinent d’alcalde, Juan Fernández, té les competències de l’àmbit d’Hisenda i Serveis a les persones i, sota el seu domini, hi ha tres regidories delegades: Sanitat i Salut Pública, a càrrec de Ramón Riera; Serveis Socials i Participació, de Miguel Jurado, i Cultura, Educació i Joventut, d’Amanda Feria. La segona tinenta d’alcaldia, Cristina Agüera, s’ocupa de Promoció econòmica, Ciutadania i Igualtat, i té tres regidories delegades: Comerç, Mercats i Consum, a mans de Rosa Beltrán; Projecció de Ciutat, Comunicació i Turisme, de Rosa del Amo, i Ciutadania, de Florencia Badia. El tercer tinent d’alcaldia, Daniel Gracia, té les competències de l’àmbit de Territori i Sostenibilitat. I la quarta tinenta d’alcaldia, Irene González, s’ocupa de Seguretat, Protecció Civil i Convivència.

És evident que aquests quatre àmbits són els que tenen més recursos humans i econòmics per poder desenvolupar les seves funcions, mentre que les regidories delegades i, sobretot, les regidories dels districtes, a penes disposen dels mitjans necessaris per atendre les necessitats més elementals. Per això, el funcionament dels consells territorials i sectorials mai han tingut un paper important, ja que a la pràctica no només les seves competències són limitades, sinó que també els recursos de què disposen són molt restringits per resoldre els problemes que hi ha als districtes o sectors. Malgrat aquesta situació, en alguns districtes sí que s’han debatut i elaborat propostes gràcies a la constància de les entitats, que les han elevat al govern i aquest s’ha vist obligat a incorporar-les a la seva agenda i a donar explicacions al respecte.

No voldríem acabar aquest escrit sense fer una reflexió sobre el paper de les regidores i regidors dels districtes. Ara per ara, només serveixen de transmissors i intermediaris de les demandes dels veïns, ja que, en la majoria de casos, qui ha de resoldre els problemes són els tinents d’alcalde, que no sempre actuen amb la rapidesa necessària. I per aquesta funció potser no cal tenir regidors o regidores de districte i només cal nomenar un coordinador o coordinadora.

O bé replantejar-se el nombre de districtes –amb quatre potser és suficient: uns cinquanta mil habitants cadascun– i facilitar la participació ciutadana amb un plenari realment representatiu i amb els recursos necessaris. Així faríem realitat la implicació del veïnat en la presa de decisions i tindríem una descentralització real.