Fa uns dies l’associació Restarting BDN (rbdn.cat) va organitzar un debat al voltant de la projecció de la ciutat de Badalona i de com el municipi pot i ha de lligar urbanisme i innovació per reinventar-se. Articulat sobretot al voltant de les oportunitats que s’entreveuen en els processos de transformació en marxa amb l’autopista C-31 i en el sector de les Tres Xemeneies, en el debat diferents ponents van obrir el focus de la discussió pública en una conversa d’un calat poc habitual i que us recomano recuperar. D’alguna manera, aquest article vol agafar el fil de la discussió per aterrar-lo a una escala més humana.

És evident que ‘urbanisme’ és molt més que dibuixar línies en un plànol, molt més que calcular números en l’Excel que defineix la viabilitat econòmica d’una operació. I tanmateix, massa sovint al nostre municipi s’ha deixat endur per la pressió immobiliària del creixement: legal, legítima… però no sempre convenient. I la ciutat s’ha anat fent, sense acabar de donar una resposta a problemes recurrents de mobilitat, dèficit d’equipaments i pressió sobre el medi.

En la Badalona del futur haurem de ser valents en la revisió de les eines de planejament urbanístic i en això el nou pla director metropolità ha de ser un instrument en positiu que hem de saber aprofitar! Una eina, en definitiva, per recuperar (i exercir) el lideratge públic en la manera com ‘fem la ciutat’, fent entrar en crisi si cal (que cal) el mantra del ‘creixement’ perquè sí. Que els nous habitatges construïts, que els nous espais urbanitzats, siguin palanques de canvi per a una ciutat més saludable, equilibrada, pròspera i habitable. Que l’urbanisme sigui part de la solució, no part del problema.

Per això, quan parlem d’urbanisme i de la manera com ens imaginem la ciutat hem d’anar més enllà de la ‘inversió en pedra’. Un exemple concret: el barri de Sant Roc és dels que més inversió pública ha atret en noves construccions i, en canvi, són ben públiques (i dramàtiques) les assignatures pendents que arrossega.

Per tant, cal una mirada més sistèmica, enfocada a les trajectòries vitals dels nostres veïns i veïnes, per assegurar, en definitiva, que des de la inversió pública, i des de totes les trames creuades d’intervenció social, assegurem una xarxa de protecció. Al capdavall això és o hauria de ser la ciutat: una xarxa de protecció i emancipació. Una mirada republicana, aquesta, en el sentit més ampli del terme i que ha de situar les garanties i els drets al davant de tot. Quin sentit té parlar d’urbanisme sense parlar també de justícia social?

La ciutat ha de ser molt més que una frase bonica de màrqueting urbà

Alguns dels grans reptes de ciutat i que no podem menystenir són:

– L’habitatge i totes les pobreses que arrossega en una ciutat com la nostra amb un parc tan envellit, insegur i ineficient, i que amaga encara un barraquisme que resisteix desafiant.

– La reactivació econòmica en clau de valor afegit, tot recuperant el projecte de modernització dels polígons de 2018 i en la línia d’avançar cap a un treball de qualitat (aquí la formació és clau i la manera com aprofitem eines com l’FP dual també, de la mateixa manera que ho és el que ens pot ensenyar l’economia social i el cooperativisme).

– L’aposta per una planificació consensuada dels equipaments de ciutat: centres educatius, de salut, biblioteques i altres espais culturals i esportius que s’han de posar al dia. Equipaments que han de ser refugi i eina de millora al costat d’infants, joves i tots els col·lectius vulnerables o invisibilitzats…

– La crisi climàtica i el seu evident impacte sobre la manera com vivim, amb efectes ja evidents en les infraestructures de sanejament i el front marítim, però també en la salut pública (qualitat de l’aire!).

– La pobresa que es va cronificant i que veiem en la manera com es va engrunant una cada vegada més precària classe mitjana. Va emergint així, cada vegada menys dissimulable, un quart món mal amagat en fàbriques abandonades.

– I, al capdavall, el negre horitzó de tants dels nostres veïns i veïnes i que veiem reflectit en els indicadors d’absentisme i fracàs escolar, precarització laboral, auge de la cultura del joc, consumisme, soledat, violència masclista i… finalment, salut mental.

En els pròxims anys, a més de parlar de metres quadrats d’aprofitament, de sostre immobiliari o fins i tot d’start ups i de noves oportunitats d’I+D+i, haurem de saber trobar el cor entre tanta pedra. No és una frivolitat, ni un excés de poesia. Ens ho juguem tot aquí.

En definitiva, per a una ciutat que ha de ser molt més que una presentació de Power Point o una frase bonica de màrqueting urbà.

Benvingudes les reflexions de Restarting, que són recordatori d’un debat de ciutat que hem de situar en una taula més gran, amb més veus (important recuperar les mirades de la FAVB, FEB, CES, Fampas…) i que propiciï avançar cap a un model de ciutat a escala indefugiblement humana. Som-hi!

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram