A principis dels anys 70, la voracitat dels depredadors i especuladors del territori, amb la complicitat del govern municipal, es va accelerar intentant construir habitatges en qualsevol espai lliure de Badalona.
Els grans promotors immobiliaris, com Pablo Porta, Núñez i Navarro, Bueno, Mestre Ferrer i molts altres, veien en l’expansió urbanística una oportunitat irrepetible per continuar construint habitatges i maximitzar beneficis. En aquell moment, la prioritat era aixecar edificacions residencials de manera ràpida, sense tenir en compte aspectes fonamentals per a la qualitat de vida dels futurs residents.
Així, es construïen blocs d’habitatges sense planificar adequadament les infraestructures bàsiques, provocant un creixement desordenat de la ciutat. L’asfaltatge dels carrers quedava pendent durant anys, les xarxes de clavegueram sovint eren insuficients o directament inexistents, i la il·luminació pública era escassa, generant espais urbans precaris i poc segurs. A més, la manca d’equipaments essencials com escoles, centres de salut, zones verdes i espais de serveis bàsics feia que els nous barris estiguessin lluny de ser veritables comunitats ben dotades.
Aquest model de creixement va tenir conseqüències a llarg termini, obligant els nous ajuntaments i els mateixos habitants a lluitar per la dotació dels serveis que haurien hagut d’acompanyar la construcció des del principi. La urbanització no és només una qüestió d’aixecar edificis, sinó de crear entorns viables i ben planificats per a les persones que hi han de viure.
Durant aquells anys, també es construeix l’autopista A-19, que travessa Badalona sense cap mirament, tallant carrers i introduint una barrera física i social que encara avui continua. Es va intentar construir el port davant de les Rambles, un nou barri, en realitat una ciutat, a Montigalà… la voracitat dels especuladors immobiliaris era total i extrema. Entre els anys 1975 al 1981 el parc d’habitatge va passar de 63.501 a 72.269 pisos, si bé s’ha de tenir en compte la davallada brutal a partir del 1977.
A Llefià, les associacions de veïns, amb la col·laboració del SECOD, van impulsar la redacció d’un projecte urbanístic, un PERI (Pla Especial de Reforma Interior), el primer posterior a l’aprovació del PGM, amb l’objectiu de reservar el poc espai que quedava lliure per destinar-lo a equipaments, sobretot escoles.
La urbanització no és només una qüestió d’aixecar edificis, sinó de crear entorns viables i ben planificats
Va ser així com el primer Ajuntament democràtic es va trobar amb una ciutat desestructurada i amb mancances urbanístiques greus.
Al Ple del 27 d’abril de 1979, el nou Ajuntament feia públic el seu programa d’actuació, que en matèria urbanística, i gràcies als PERIs impulsats a la majoria dels barris, deia que volia “recuperar sòl urbà per destinar-lo a la construcció d’equipaments col·lectius, evitar l’especulació del sòl i limitar les zones edificables”.
Val la pena no oblidar l’enderrocament, l’any 1981, de l’edifici fantasma del Clos de la Torre. Tanmateix, no va ser l’única actuació, ja que es van incoar 278 expedients de disciplina urbanística i es van practicar fins a 19 enderrocaments d’edificis il·legals i il·legalitzables.
Han passat els anys i ara les necessitats són altres, encara que continuen pendents actuacions previstes en alguns del PERIs que es van aprovar o van desaparèixer per l’aprovació de Plans Parcials.
I és aquí on ens trobem amb una bona iniciativa del veïnat del Progrés que, organitzat per l’Associació Veïnal, va realitzar un diagnòstic de l’estat actual del barri per detectar les necessitats més urgents i els dèficits existents.
Expliquen que el barri Progrés ha quedat al mig entre el Centre i Raval i les zones emergents, com la Façana Marítima i el barri del Gorg, i denuncien que el barri pateix, des de fa molts anys, la manca d’inversions municipals i el manteniment de l’espai comú.
Volen que l’Ajuntament pacifiqui el barri, ampliï les voreres amb plataformes úniques, la peatonalització del carrer Guifré i l’entorn del marcat Torner, la remodelació d’aquest mercat, la regulació del trànsit i la racionalització dels aparcaments.
També demanen la renovació del clavegueram i el soterrament del cablejat elèctric, la pacificació dels entorns escolars, la millora de les places, refugis climàtics i parc infantils. En definitiva, que el Progrés sigui un barri digne, amable i centrat en les persones.
Tant de bo aquesta idea es traslladi a tots els barris i el veïnat s’organitzi i treballi per a millorar el seu entorn i aconseguir més benestar social.
