Martí Casamajó

Treballar per aconseguir “llibertat i felicitat per a tothom”. Aquest és el referent que va plantejar el president Aragonès durant el seu discurs en l’acte de presa de possessió. No és el primer ni serà l’últim líder polític o empresarial que situï la felicitat com un horitzó a l’hora d’emmarcar la visió, utòpica si es vol, del seu mandat. A l’inici d’una nova etapa cal establir alguna idea molt ambiciosa, gairebé inabastable, que voldríem assolir si tot, absolutament tot, sortís bé. En el món empresarial parlem de la “visió” que després caldrà aterrar en propòsits i finalitats, que a la vegada es concretaran en objectius, estratègies, etc.

Jo tenia una professora de Filosofia que ens deia que “la felicitat no és d’aquest món”. Però em sembla bé proposar-nos ser més feliços i que des del govern del meu país o des de la meva empresa ens hi ajudin. Al cap i a la fi, tenen molta capacitat d’incidir en les nostres vides i facilitar-nos el camí cap a una vida més feliç o cap al calvari. La qüestió és com.

Durant segles, la felicitat va ser una preocupació exclusiva de les Humanitats. A partir dels anys 70, la felicitat es va traslladar també al camp de les Ciències Socials i, des de llavors, ha estat focus d’investigació sobre com mesurar-la i incorporar-la a l’economia. L’article original de Richard Easterlin sobre la paradoxa de la felicitat va iniciar un debat encara vigent: a partir d’un cert llindar d’ingressos, el PIB per càpita deixa d’estar correlacionat amb la felicitat.

A partir d’un cert llindar d’ingressos, el PIB per càpita deixa d’estar correlacionat amb la felicitat

El PIB fa la felicitat? Els economistes no es posen d’acord. La realitat és que, tot i que coneixem les moltes imperfeccions del PIB com a índex de benestar econòmic, continuem mesurant l’èxit dels països segons la seva evolució.

Això sí, el PIB sabem com es mesura. I la felicitat? Les dades sobre la felicitat provenen d’informes sobre els sentiments de benestar de les persones, i s’ha pogut comprovar que la gent de molts països diferents respon de manera similar quan se li pregunta què és important per a la seva felicitat. Són les preocupacions personals que ocupen gran part del seu temps: guanyar-se la vida, la família, la salut i la feina. Entre els que són sensiblement menys feliços hi ha els aturats, els que viuen sols i les persones amb mala salut.

La felicitat ens indica fins a quin punt una societat satisfà les preocupacions de la vida quotidiana de les persones. En canvi, el PIB es limita a una única dimensió econòmica, la producció per càpita de béns i serveis. La felicitat l’avaluen els mateixos interessats. El PIB l’avaluen els experts. A diferència del PIB, la felicitat és una mesura amb la qual la majoria de la gent es pot identificar. Si la felicitat es convertís en la mesura principal del benestar de la societat, potser les polítiques públiques es podrien moure en una direcció més significativa per a la vida de les persones.

Però encara hi ha molts dubtes sobre la manera com la gent interpreta les preguntes a les enquestes de felicitat i l’avalua. Ser feliç fa la gent més productiva? Com afecta la decisió de vot? Quina és la relació entre felicitat i estar casat o mantenir creences religioses? Com s’hi ha d’intervenir des del debat públic?

Ens esforcem tant a trobar la felicitat que ens compliquem la vida innecessàriament

Però no ens embalem tant i tornem per un moment al principi, als discursos polítics. Des de quan els nostres governs ens han de dir com hem de ser feliços? Des d’un punt de vista liberal, Fukuyama ens recorda que cal rebaixar l’horitzó de la política: l’estat no m’ha de dir ni com haig de viure la vida ni en què consisteix una bona vida. Està bé que posi les bases per al benestar, és a dir seguretat, educació, salut, estructures per al desenvolupament econòmic, etc. Però com persegueixo la felicitat és cosa meva!

Tal Ben-Shahar, psicòleg i filòsof, és un dels professors amb més èxit entre els alumnes de la prestigiosa Universitat de Harvard per les seves classes sobre la felicitat. Després de molts anys d’estudi ha arribat a la conclusió que ens esforcem tant a trobar la felicitat que ens compliquem la vida innecessàriament. La seva recepta té 13 ingredients com ara esmorzar, portar sabates còmodes i escoltar música.

Al cap i a la fi, com diu el protagonista de Les Nits Blanques de Fiódor Dostoievski en la frase magistral que tanca la novel·la, “Déu meu! Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d’un home?”.

Martí Casamajó, enginyer de telecomunicacions i membre de Restarting Badalona