La d’aquest mes ha estat la primera sessió plenària de l’Ajuntament de Badalona retransmesa per Internet. Un acte de transparència que ja s’ha intentat dur a terme a altres municipis, amb més ambició, fins i tot. A Barcelona, durant un temps, es van retransmetre els plens a través de la televisió municipal. Però la iniciativa va acabar morint en pro de ritme televisiu. És cert, un ple és una llauna. Però què preval, l’interès públic o l’audiència? I encara més: Què és l’interès públic? Si és allò que interessa al públic majoritari, la premsa del cor s’enduu la palma. O el futbol. Però la política municipal? “Interès públic” és un concepte eufemístic que es va encunyar fa uns anys per enterrar un principi que començava a sonar massa roig: “servei públic”. La idea de “servei públic” és a l’origen de les televisions públiques europees; és allò que durant anys han estat fent La 2 i el Canal 33, allò que feia CNN+ i que va deixar de fer perquè no sortia rendible. Això és: oferir contingut d’interès social. I “interès social” no vol dir juxtaposar notícies sobre gent que viu al carrer o endinsar-se en el secrets més escabrosos d’una prostituta. Això és llum i color. “Interès social” és tot allò que pot resultar útil a l’espectador en la seva experiència vital com a ciutadà. És clar, en principi això no interessa al poder, que s’escuda dient que a la gent li va la marxa i no pas la pedagogia. Però la forma és la trampa. Un grapat de polítics discutint en argot burocràtic sobre un seguit de tecnicismes municipals no l’aguanta ningú. Caldrà veure com es comporten els polítics badalonins ara que saben que tot el ple serà retransmès per Internet. Faran de les tres hores del ple el seu minut de glòria? Serà tot llum i color? Com deia McLuhan, “el mitjà és el missatge”. Després va rectificar: “El mitjà és el massatge”.
