Enmig del soroll del Brèxit, la primera ministra britànica Theresa May ha anunciat la creació del Ministeri de la Soledat. A primera vista, aquesta mesura podria semblar una excentricitat, però quan s’hi aprofundeix, es veu que està recolzada en estudis sòlids, que revelen realitats molts cops amagades rere les parets de les cases. Nou milions de britànics viuen sols i mig milió d’ells només parlen amb algú un cop a la setmana o menys. Segurament, aquesta serà l’epidèmia de les societats europees en els pròxims anys. I també és cert que no afecta únicament la gent gran. Avui en dia viure sol no és patrimoni de l’edat. Ni tan sols conviure amb gent significa automàticament que una persona no pugui sentir-se aïllada. Perquè en el fons ens trobem davant d’un estat mental, però també d’un canvi social important. I la política ha d’intentar anar compassada als canvis socials. El nou Ministeri s’estrena sense pressupost, ni pla de treball i amb competències transversals. Adossat a un altre Ministeri. Però en si mateix ja és un èxit, perquè situa a l’agenda de les polítiques públiques un dels problemes socials i també de salut més grans que es tenen.

I com podem lluitar davant aquesta plaga que també afecta casa nostra? Sembla que la manca de natalitat fa cada cop les famílies més curtes. Adolescents sols, nens sols, mares soles, pares sols, homes i dones sols. I l’increment de l’esperança de vida també condemna a la soledat molta gent gran. En primer terme cal que fem un diagnòstic multidimensional de la realitat aquí: en termes de salut pública, d’educació, de polítiques socials i assistencials. I fet el diagnòstic, hem d’emprendre mesures. Per mi, una de les fonamentals és l’enfortiment comunitari. Les polítiques públiques s’han de comprometre a fer de l’acció cívica el pal de paller de les futures societats. Per exemple, cal destacar la importància dels centres cívics en la vertebració dels barris, ciutats i pobles amb activitats adequades i permanents, però sobretot cal reforçar el teixit associatiu: són imprescindibles les associacions de veïns i veïnes, les biblioteques i els seus clubs de lectura, les colles castelleres i els centres esportius, els casals, esplais i els ateneus. I sobretot hem de tenir consciència que les societats individuals no poden tenir futur. Cal que enfortim els lligams socials, però també cal aprofundir en societats inclusives i cooperatives, amb sistemes de detecció precoç davant dels casos de soledat. I hem de tenir serveis públics articulats per donar resposta a aquestes noves necessitats, però també un teixit social preparat per respondre des de la solidaritat. I sobretot, hem d’aprendre a tenir cura els uns dels altres.

Molts cops la solitud ve acompanyada de problemes com la pobresa. De l’exclusió social molts cops se’n desprèn una doble espasa de Dàmocles que impedeix les persones participar en plenes garanties en la vida comunitària. La pobresa no pot ser un factor que determini la soledat.

En aquests moments a Catalunya ja disposem d’actuacions i plans adreçats a la gent gran, però possiblement sense la transversalitat ni les polítiques globals necessàries per fer front al fenomen i, si encara es pot, prevenir-lo. Fa anys vaig visitar el centre que la Creu Roja tenia al Poblenou de Barcelona i on es gestionava la teleassistència. Mentre vaig ser allà, diversa gent gran trucava per les coses més diverses, però una d’elles em va cridar especialment l’atenció. Una senyora que preguntava si plovia al carrer. Els professionals em van explicar que aquella àvia trucava senzillament perquè no parlava mai amb ningú. I l’excusa era la pluja. Vivim en blocs de pisos cada cop més grans, amb més veïns. I poc en sabem, de les seves vides. Estem perpètuament connectats a les noves tecnologies. Amics virtuals i grups de whatsapp que creixen dia a dia. Tenim centenars de cadenes de televisió i un internet que ens connecta amb el món, però no amb el veí, i poc en sabem, de les tristeses, angoixes i soledats dels qui habiten en el nostre entorn. Deia el gran Pablo Neruda: “No hay soledad inexpugnable”. Doncs bé, parlem-ne, situem-la i, sobretot, que no ens faci vergonya afrontar-la.

Publicat a El Nacional.cat

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram