Els dies 28 i 29 de setembre de 2018 es van celebrar unes jornades a Santiago de Compostel·la en les quals es va parlar del futur de les pensions.
Experts de Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya i altres països van explicar com s’abordava a cada estat respectiu el problema de les pensions, problema resultant de les polítiques austeres imposades per Brussel·les, especialment als països del sud.
En tots els casos quedava patent que, durant els últims anys, els poders financers, amb la complicitat dels governs de dretes, han intentat retallar els drets dels pensionistes i jubilats, i condemnar a centenars de milers de persones grans a la pobresa.
No hem d’oblidar que la pensió no és un regal de ningú, sinó un dret aconseguit pels treballadors i reconegut en moltes disposicions i normes estatals i europees.
En el cas d’Espanya, amb la reforma aprovada el 2011, es va augmentar l’edat de jubilació als 67 anys i també el període a tenir en compte per calcular les pensions fins als 25 anys.
La segona reforma, de 2013, va eliminar la referència a l’IPC, que fins aleshores era el que s’utilitzava per revalorar les pensions anualment, i es va crear un nou factor de revalorització i un altre de sostenibilitat. Aquest últim relaciona les quanties de les pensions amb l’esperança de vida del perceptor. A més edat, menys pensió.
Ambdues reformes accentuen més la bretxa de gènere, ja que en ampliar el període de cotitzacions necessari per aconseguir el total de la pensió i no tenir en compte la discriminació d’accés al mercat laboral de les dones (entre altres, per cuidar la família i en molts casos, les persones dependents), ens trobem amb milers de dones discriminades i condemnades a viure excloses socialment.
Aquestes dues reformes són menys dràstiques que les que es van aplicar a Grècia, però busquen el mateix, que no és una altra cosa que apostar pels plans privats de pensions. És cert que encara no estan aplicades en la seva totalitat, però si no hi fem res -i no només els jubilats i pensionistes, sinó tota la societat- això s’anirà consolidant i finalment s’implementaran. Per això, de fet, a qui més afectaran aquestes reformes serà a les persones en actiu, però amb treball precari i amb sous de misèria.
Els que qüestionen la viabilitat del sistema públic de pensions i defensen la necessitat de complementar-lo amb plans privats oculten el risc que corren les pensions privades, com s’ha demostrat durant la crisi financera dels últims anys, i obliden que augmenten les desigualtats entre els perceptors, ja que no tots els treballadors poden contractar un pla de pensions privat, tenint en compte la inestabilitat laboral i els salaris actuals.
Per això cal oposar-se a totes les mesures que qüestionen la viabilitat de les nostres pensions. El que s’intenta fer no és inevitable, ja que hi ha altres alternatives. Les pensions de les persones grans han de finançar-se, com succeeix amb altres despeses, de la riquesa social, és a dir, dels pressuposts generals, no només amb els impostos específics pagats per la població activa -les contribucions socials-, sinó amb els impostos generals.
L’amenaça fonamental a llarg termini, per al sistema públic de pensions, són les reformes laborals, la precarietat del treball, la depredació salarial i el frau fiscal. Sense feina decent per a tots els treballadors, en especial per als joves i les dones, és cert que les pensions són insostenibles. Com també ho és poder viure amb dignitat.
Com s’explica que, en els últims anys, tot i que s’incrementa el nombre d’afiliats a la Seguretat Social els ingressos són menors?
Una explicació la trobem en el fet que molts treballadors treballen 10 o 12 hores diàries, però cotitzen per unes poques hores, dues o quatre.
Pel que fa a la bretxa de gènere, és inadmissible que les dones pensionistes percebin un 37% menys que els homes quan han treballat, en la majoria dels casos, des dels tretze o catorze anys. Això sí, sense cap protecció i sense cotitzacions.
Com es pot obligar les persones més grans de 65 anys a continuar treballant mentre hi ha milers de joves sense feina?
Com s’explica que, segons tècnics d’Hisenda (Gestha), a l’Estat espanyol es defraudi el 25,6% del producte interior brut (PIB)?
Hi ha solucions, només cal voluntat política. És urgent fer una reforma fiscal, ja que avui la major part dels ingressos deriva de les rendes del treball i no de les rendes del capital, com també és necessari dignificar els salaris i posar fi a la precarietat laboral.
Si, com passa en altres països europeus, es prioritzessin treballs i salaris dignes, no tindríem cap problema per garantir i sostenir pensions dignes per a tothom.
