Catalunya té, des del segle XIX, un panorama mediàtic singular: una premsa de Barcelona forta i pròpia d’una gran capital i, a la vegada, una trama plural, extensa i rica de mitjans locals que s’estenen per tot el territori. Aquest periodisme de proximitat, que viu un moment esplendorós durant la Segona República i un greu retrocés durant el franquisme, reneix amb força a finals dels anys 70 i inicis dels 80 gràcies al compromís de molts periodistes que entenen la necessitat d’uns mitjans locals, forts, independents que ofereixin notícies properes al públic i que, sobretot, contribueixin a emfortir la democràcia que, en aquell moment, tot just començava a construir-se. La necessitat de poder disposar d’uns mitjans de proximitat que servissin per cohesionar el territori, per millorar la qualitat de la flamant democràcia i per garantir una comunicació en la llengua pròpia del país va esperonar molts ciutadans no només a consumir de forma massiva aquests mitjans locals sinó, fins i tot, a contribuir modestament a la seva posada en marxa. Van ser molts els periòdics, ràdios i fins i tots televisions de pobles i ciutats mitjanes que van engegar-se gràcies a formes de finançament col·lectives, construïdes amb participacions econòmiques desinteressades de moltes persones en una avantsala del que avui coneixem com a ‘crowfunding’, formes de micromecenatges que se serveixen de la força d’internet per a finançar projectes diversos. Llavors, sense internet a la vista, van ser les xarxes ciutadanes les que van estendre, amb el boca-orella, la necessitat d’apostar pel periodisme local. També els ajuntaments van entendre la importància del rol democràtic exercit pel periodisme i van creure fermament en aquests mitjans pròxims. El resultat, més de 30 anys després, segueix essent aclaparador: la premsa local en paper és actualment líder en 38 de les 41 comarques del país i acumula més lectors que qualsevol altre diari d’àmbit nacional. L’impacte de ràdios, televisions i digitals locals, si bé no és tan rellevant, també és molt significatiu aconseguint xifres d’audiència que en moltes comarques no queden massa lluny (en algun cas fins i tot superen) de les que obtenen els mitjans nacionals. La crisi econòmica, que ha sacsejat amb duresa les grans corporacions de mitjans, també ha permès comprovar com les estructures d’aquestes empreses periodístiques locals són prou sòlides. Un informe presentat recentment per l’Associació Catalana de Premsa Comarcal confirmava aquest sector com un dels pocs que, en l’àmbit periodístic, no ha destruït llocs de treball. És evident que no tot són flors i violes, i que les dificultats d’aquesta premsa de proximitat són evidents. Cal adaptar-se amb més celeritat a l’era 2.0 per sumar un públic jove que, poc a poc, va abandonant els mitjans tradicionals; cal anar cercant nous models de negoci que permetin assegurar la pervivència en el temps d’aquest tipus de comunicació; uns recursos que han de permetre valorar millor la tasca que duen a terme els periodistes, víctimes d’uns sous precaris; com també és necessari blindar els mitjans locals dels partidismes polítics que qüestionen la seva independència i malmeten la credibilitat. 30 anys després de la represa del periodisme local cal seguir apostant per uns mitjans de proximitat, públics i privats, valedors d’una millor qualitat democràtica; impulsors d’un periodisme que tingui una funció socialment vertebradora i que usi el català com a llengua de comunicació. En definitiva, un periodisme local garantia que els ciutadans veuran acomplert el seu dret legítim a la informació.
Marcel Mauri, professor de periodisme a la UPF
