Els resultats de les eleccions del 14 de febrer ens confirmen que hi ha una majoria independentista enfrontada a una altra d’esquerres progressista. Amb el 99,8% escrutat, el PSC va ser el partit més votat, amb més de 650.000 sufragis (33 diputats), seguit d’ERC, que va aconseguir uns 600.000 vots (33 diputats) i, en tercer lloc, els postconvergents de Junts per Catalunya, que van obtenir 567.000 (32 diputats). En Comú Podem va aconseguir més de 191.000 vots (8 diputats), mentre que els cupaires en van obtenir 186.000 (9 diputats). Els altres partits empitjoren els resultats, especialment Ciutadans, fet que afavoreix l’entrada de l’extrema dreta al Parlament català, una de les pitjors notícies d’una nit d’infart i amb un futur incert. Mereix especial atenció la baixa participació, que es va quedar en el 53,5%, gairebé 26 punts menys respecte al 79% del 2017.
Així que tindrem o un govern d’esquerres progressista, o bé un govern format per forces independentistes, per ara el més probable. L’enfrontament i la fractura entre els partits guanyadors, PSC i ERC, fan difícil que puguin formar un govern, junt amb els comuns, per posar fi a l’endimoniada situació de Catalunya. També el fet que ERC no hagi aconseguit distanciar-se prou del seu adversari i alhora company toca-pilotes de viatge, JxCat, dificulta l’apropament amb els socialistes per girar full i buscar una sortida a un problema que fa malbé la democràcia i empobreix el país. Som majoria els que pensem que només amb el retrobament de les forces progressistes s’aconseguirà posar fi a una confrontació que només beneficia a l’extrema dreta.
Una victòria més ampla dels republicans o dels socialistes hauria facilitat formar un govern d’esquerres, però la igualtat de les forces independentistes ho farà difícil. Per això, qui té més possibilitats de ser investit president és el candidat d’ERC, que aquest cop no ho serà en funcions ni com a vicari de ningú. Tanmateix, tot indica que formar govern serà difícil. La constitució de la mesa del Parlament ens donarà pistes per saber per on aniran els trets.
Al bloc independentista hi ha incompatibilitats que semblen impossibles de superar. A ningú se li escapa que els cupaires són antagònics dels postconvergents, però també sabem per experiència que en els moments més crítics sempre actuen com fidels escuders de la dreta nacionalista. També és conegut que JxCat no vol saber res del diàleg amb el govern central. Per a ells, la independència màgica és fonamental, i no tant millorar la vida de la població catalana. ERC sí que aposta per obrir un diàleg amb el govern central, cosa que també defensen socialistes i comuns, però no acceptarà formar un govern amb aquests dos partits. Malgrat totes les diferències i coincidències entre uns i altres, a Catalunya tot ho fem més difícil i ens agrada continuar en aquesta muntanya russa sense final ni destí segur. A alguns ja els va bé el “com pitjor, millor”.
Així les coses, és evident que els dos blocs que es disputen l’hegemonia a Catalunya continuen ben vius, si bé al bloc independentista són moltes les diferències. L’independentisme continua tenint majoria parlamentària, però està més dividit que mai. Els cupaires volen condicionar el govern, però el rescat social que reclamen per facilitar un govern independentista no només no el comparteix ERC sinó que, sobretot, està als antípodes del que defensa JxCat.
Sabem que no hi ha millor solució que la d’avançar amb el diàleg i evitar encastellar-se en el desacord per solucionar els problemes, com defensen els comuns i també Esquerra. Per això, ningú descarta un govern en minoria d’ERC i els comuns, amb suports puntuals. Tot és possible, i hi ha una majoria de la població catalana que no vol continuar instal·lada en el simbolisme màgic de la independència, sinó que vol un Govern que governi per a tots els ciutadans i afronti amb rigor i eficiència els seus problemes.
