Quan les accions pròpies són jutjades per una gran part de la societat com accions injustes, les persones que les defensen no poden permetre que això sigui visible i manifest.

Aquesta premissa ens fa entendre la bel·ligerància que provoquen els llaços grocs. Cada vegada que les persones que defensen la repressió i les limitacions als drets democràtics en veuen un, se senten qüestionades perquè saben que no estan situats al cantó correcte de la polèmica. De cap de les maneres poden permetre que el carrer i les persones els hi vagin recordant quina és la seva actitud davant unes accions que una gran part de la societat troba reprovables i que ells defensen.

D’aquí tots els eufemismes, les trampes lingüístiques que s’inventen per tal que allò que està mal vist no ho sembli tant. Com a exemple només cal pensar en la impossibilitat que tenen de qualificar els membres del govern empresonat de presos polítics. L’existència de presos polítics és un fet inacceptable per a les societats democràtiques. Ergo, si no en parlem, no n’hi ha. No es qüestiona el fet ni la democràcia espanyola, es canvien els termes i problema solucionat.

La lluita contra els llaços grocs no mostra res més que la mala consciència dels qui la porten a terme.